El dia 6 de març l’ Ajuntament de Terrassa va concedir-li la Medalla d’ Honor de la Ciutat, per les seves aportacions al feminisme havent creat al 1991 la primera Regidoria per treballar pels objectius d’ igualtat d’oportunitats per les dones de la ciutat.Aquesta Regidoria va ser la primera de tot Espanya, amb el nom de Regidoria de Promoció de la Dona.
Una vida dedicada a la lluita pels drets de les dones, i amb altres fundant associacions de dones per Terrassa així com va impulsar juntament amb altres dones el Casal de la Dona d’on va ser la primera presidenta el 1986
La nostra companya de la Plataforma , amiga i feminista activa va fer la glossa per la Rosa Maria en el Ple abans de que el Sr Jordi Ballart, Alcalde la ciutat li poses la Medalla.
Tot seguit pengem aquí els seu escrit
Discurs de la Rosa M! Fernàndez Sansa
Sr. Alcalde, Sres Regidores, Srs Regidors.
Amics i amigues, companyes i companys, i família tota.
Em sento contentíssima de rebre aquest gran honor de la concessió de la Medalla. Moltes gràcies a tot l’ equip de govern que ho ha fet possible. Gràcies Sr. Alcalde
Gràcies Emma per aquesta glossa tan entranyable
Jo sola no seria mereixedora de la medalla per que una persona sola no fa tota la feina que he fet al llarg dels anys. Si ha estat possible és perquè he tingut unes circumstàncies i unes persones que m’ho han facilitat.
Anem als antecedents
Sempre he pensat la sort que vaig tenir de néixer en la família que em va educar en valors cristians per part de la meva mare, valors de solidaritat i llibertat per part del meu pare. El meu avi també em va influenciar molt, sempre em deia que no calia aprendre a cosir com m’ensenyaven l’avia i la mare per que deia que així no canviaria mai el món, elles es guanyaven la vida cosint a casa. Per la meva mare vaig anar sempre a missa fins que un dia dels meus els 17 anys davant el St Esperit no vaig entrar i sabia que mai més ho faria per que l’ Església no responia a les ensenyances de Jesús.
El meu pare, era el petit de quatre germanes, que l’acusaven de que m’ estimulés a estudiar, tot dient-li que no em casaria mai, ell em deia que no les hi fes cas, que jo el que havia de fer era tenir una carrera, viatjar per veure que el món era alguna cosa més del que vivíem i que si em casava fos tard.
D`aquí el primer viatge a França amb la meva amiga Núria amb autoestop. Vam arribar a París i vam bellugar-nos per l’ambient universitari, on encara passat més d’un any hi havia reductes del maig del 68. En els albergs vam conèixer i noies i nois d’altres països. El que ens interessava eren les realitats polítiques que vivien. Després de sopar s’establien unes converses molt interessants que acabaven molt tard de la nit.
Cada any vam repetir autoestop viatjant per tot Europa. Acabàvem tots els viatges a Marsella on vivia el meu “onclu” Fernández anarcosindicalista de la CNT militant i vaguista de la Canadenca, i ara faig un parèntesis ,( a la vaga de la Canadenca i la seva extensió a les fàbriques del tèxtil va comportar que el 80% dels vaguistes fossin dones, això no s’explica mai) I tanco el parèntesis. El meu onclu dic, ens portava a conèixer anarquistes exiliats com ell.
En una d’aquestes visites vam conèixer a la Federica Montseny. Ens omplien la motxilla de llibres anarquistes evidentment eren il·legals a l’ Espanya franquista, els passàvem per la frontera dins els sacs de dormir, ens feia por però no ens els van trobar mai.
Com podeu veure en cada viatge rebíem una bona formació política.
Quan amb la família vaig venir a viure a Terrassa al 1966 vaig buscar de seguida algun Agrupament Escolta doncs a Badalona ja hi participava i era la manera de trobar amigues. A l’ escoltisme vaig anar copsant l’estimació per Catalunya i les diferències entre els nois i les noies en quan les possibilitats d’ activitats.
Quan comences a qüestionar les diferencies de tracte, de drets, de possibilitats i de vides molt més lliures per part dels homes et va sorgint la rebel·lió de la injustícia que això suposa.
A la Universitat si t’ interessava entraves en contacte amb organitzacions polítiques i tantejaves la teva participació en algunes d’ elles. Així va ser com vaig començar a militar políticament.
En principi vaig constatar que la realitat masclista era a totes les organitzacions i partits polítics, en cap dels seus discursos plantejaven la discriminació de les dones.
Estava convençuda i segueixo estant-ne, que el drets de les dones en igualtat de condicions és un pilar fonamental per construir la democràcia per la que lluitàvem i la que volem seguir defensant
El setembre del 1975 vaig ser detinguda i empresonada per la meva militància política juntament amb més persones. Des del 1972 militava en un grup polític.
La detenció i l’empresonament va ser una experiència de molts sentiments, va ser dura i amarga, però també solidaria amb les altres preses i de creixement del pensament analític.
Vaig tornar a la Universitat per acabar la carrera. El meu pare havia mort al 1974, jo era la filla gran i em vaig responsabilitzar del negoci familiar, tenia una germana i dos germans encara molt petits 5 i 7 anys, en Jordi i el Xavi. Però jo volia acabar la llicenciatura. Vaig compaginar l’estudi i el treball com sempre havia fet.
I per sort al 1976 al Paranimf de la Universitat de Barcelona s’organitzen les Primeres Jornades Catalanes de la Dona on es van exposar per primera vegada en un fòrum de debat públic i obert les reivindicacions i demandes de les dones després dels llargs anys de la dictadura.
Allí vaig entendre el valor de la comunitat que lluita junta.Com bé diu la Simone de Beauvoir en El segon sexe que el Feminisme és una forma de viure individualment i de lluitar col·lectivament.
Vam tenir la necessitat d’espais propis. Espais de reivindicació i de socialització. on trobar-nos i identificar-nos. Vam constituir associacions
Va ser aleshores que vaig optar per la lluita feminista com l’ eix de la meva aportació a la societat..
Així doncs la meva experiència feminista arrenca en una gran part a la família, una altra part incipient a l’ Escoltisme i especialment a la Universitat.
La rebel·lia era gran per que el masclisme imperant junt amb el feixisme ens ofegava i per això a començaments dels anys 70 vam optar per actituds contraries a les normes que ens imposava el nostre gènere.
Desafiàvem els conservadorismes, entràvem soles o amb amigues als bars, començàvem a fumar i prendre alcohol. Vam desterrar les sabates “de xarol amb una mica de taló” que tan agradava a les mares, ens vestíem amb faldilles llargues i portàvem una cistella de palla..
Vinc d’una generació feminista que vam lluitar per aconseguir els anticonceptius, l’avortament, les guarderies, el divorci, la baixa maternal, la llibertat sexual ( per a les dones, per ells ha existit sempre), l’escola mixta, la independència econòmica, el respecte a les pròpies decisions, la rebel·lió contra el domini del pare o el marit que ens havien d’ autoritzar si volíem estudiar, viatjar, tenir negoci o compte propi al banc
Una generació que ens vam independitzar dels pares, dels companys, dels ensenyaments religiosos, de les ments caduques catòliques que s’estiraven dels cabells si anàvem d’excursió un cap de setmana nois i noies juntes.
L’ objectiu era rebel·lar-se contra el nostre destí. Un destí que no escollíem personalment, sinó que era fruit d’ un sistema social del Patriarcat imposat per la religió i la Dictadura
Calia identificar els estereotips de gènere, aquest constructe que ens condiciona a no ser lliures i especialment ens indica quin lloc hem d’ocupar com a dones a la societat.
Era important que ens mobilitzéssim col·lectivament per la defensa dels nostres drets i alhora participar en les lluites polítiques per que s’hi afegissin les nostres reivindicacions .
Parteixo d’un principi irrenunciable que és el reconeixement de les dones com a subjecte polític,
Hi va haver un temps que els partits polítics van pensar que eren molt feministes quan començaven un discurs tot dient: companys i companyes ….i al final com qui s’ adona que li manca alguna cosa parlaven dels joves i les dones, com uns annexes ignorant que les dones no som un col·lectiu sinó que som més de la meitat de la humanitat.
I ara explicaré com va ser que vaig entrar en aquest Ajuntament
Quan l’ Alcalde el Sr. Royes a principis del 1991 em va proposar anar d’independent a les llistes del PSC per tirar endavant polítiques per a les dones, d’ entrada li vaig dir que no ho veia clar, que ja m’ho pensaria.
La política oficial, jo en deia “política de saló”, feia temps que no m’ interessava, el disgust de la Transició tan pactada pels partits oficials m’havia deixat indiferent. No era el camí.
Però ho vaig parlar amb les meves amigues feministes i totes van acordar que ho havia d’ acceptar: “En tindrem una a dins- em van dir- i s’ha d’aprofitar”.
Vàrem fer un pacte: Jo aniria a les llistes i elles estarien atentes al que jo feia a l’ Ajuntament. Si el “poder” se’m menjava m’ho dirien i jo dimitiria. Quan ens trobàvem en parlàvem. Les decisions les prenia jo, però sempre he escoltat els suggeriments de les persones que m’han rodejat a la feina i de les amigues feministes.
Així doncs vaig començar l’ aventura de Regidora al Juny del 1991, i vaig deixar les classes a Persones adultes, la meva estimada professió. Que després dels anys de política oficial hi vaig tornar donant classes a les dones de la presó.
He de confessar que en aquell moment jo no tenia ni idea del funcionament d’un Ajuntament, ni quins eren els passos, ni a qui dirigir-me. Al començament em vaig sentir com un pop en un garatge, com diu la dita. Però de seguida el Manel Galindo, cap de ganivet de l’ Alcalde, em va venir a salvar i sempre que el vaig necessitar em va donar un cop de mà.
Em va suggerir fer una sol·licitud pública d’ una persona treballadora de l’ Ajuntament que volgués participar d’aquesta nova Regidoria. El perfil que jo necessitava era que fos dona de mitjana edat que conegués el funcionament de l’ Ajuntament i que tingués fills ,i em preguntareu per què havia de tenir fills ? doncs per que la realitat d’una dona que treballa fora de casa és molt més difícil si te fills i si a més no era massa jove comprendria millor el que em proposava fer. Tot seguit l’ Amparo Villar es va oferir. Tenim la mateixa edat,
Agraeixo a l’ Amparo que es va entusiasmar des del primer moment . S’hi va llençar de cap. Totes dues vam desenvolupar la Regidoria de Promoció de la Dona. Cada una des de la seva posició vam anar donant vida als projectes i als programes, i mica a mica vam aconseguir el pressupost que necessitàvem pels nostres objectius.
No va ser fàcil : el que proposàvem era molt nou i es feia difícil a la comprensió administrativa d’un Ajuntament. Vam lluitar per comptar amb tot lo bàsic que necessita una Regidoria i a la vegada el que es necessitava específicament per a la nostra, com una psicòloga, una assessora laboral, un espai de documentació, un servei d’atenció a les dones lesbianes, que fos centre de dinamització feminista,.. en definitiva necessitàvem un espai propi per que les dones de Terrassa identifiquessin un punt a la ciutat on poder consultar, explicar, trobar informació…que les professores hi trobessin recursos per les seves classes i les alumnes poder fer treballs sobre feminisme.
Així va ser com va sorgir la Casa Galèria.
Molt aviat vam haver d’ampliar personal i des del mateix Ajuntament es van oferir dones per treballar a la nova Regidoria. Moltes gràcies a totes elles.
Vam tenir una gran resposta ciutadana i la Casa Galeria es va anar consolidant com a centre de referència per a les dones de la ciutat. Era l’espai propi per a les dones de qualsevol racó i condició social de Terrassa. Cada cop es feia més gran
A vegades a petició d’elles i d’altres pel que copsàvem en les seves consultes es va creure necessari estendre la formació a col·lectius diversos.
Formació al Col·legi d’ advocats, als metges de la Mútua i a la policia local i nacional. Les dones no queien per les escales cada dia, com deien els informes, ni era gens fàcil denunciar al seu agressor sense protecció, ni havien de declarar davant de tothom i sentir-se qüestionades per si la culpa era seva. Aquests col·lectius necessitaven eines per la seva feina i van acceptar molt bé la formació que els oferíem.
A la vegada vam pensar en la necessitat d’un espai formal com el que tenien totes les altres Regidories i vam constituir el Consell Municipal de la Dona..
Allí estaven representats els partits polítics i les associacions de dones que hi havia a la ciutat. Un espai de posta en comú de les accions de la Regidoria i de les propostes de les associacions. El 8 de març es planificava i s’organitzava des del Consell.
Sincerament crec que entre totes vam posar les bases per que la Casa Galeria al llarg del temps segueixi sent el motor de noves propostes i projectes i s’hagi ampliat a més àmbits.
Cal dir que l’ Alcalde Sr. Royes sempre ens va recolzar.
No vull deixar d’ agrair a la Isi Mena i la Teresa Casanovas la gran feina que em van estalviar i que me la van fer molt més fàcil. Sempre havia pensat que qui tenia secretaria tenia molta sort i realment amb elles ho vaig constatar .
Gràcies “secres”
Després vaig assumir la Regidoria de Cultura, on hi havia un equip de professionals molt potent que m’ho van fer molt fàcil i una secretària esplèndida, la Silvia Piñol.
Va ser una etapa molt bona on vam treballar molt però vull significar el monument a la Dona de l Andreu Alfaro, un monument en homenatge a tantíssimes dones que van engrandir les fàbriques terrassenques del tèxtil amb el seu treball d’hores i hores.
No vull deixar de mencionar una altra Regidoria que també se’m va encomanar: la de Comunicació i Turisme. Amb un equip de dones molt professionals de les quals en vaig aprendre molt. Gràcies també a elles
Sempre he preferit treballar en equip sense al·ludir la responsabilitat de la decisió ni les seves conseqüències.
No amagaré que al llarg del camí hi van haver algunes pedres però les vam anar saltant. Gràcies a totes les dones i els homes amb qui vaig treballar i vaig poder fer el que se m’havia encomanat.
Després va venir la Diputació per poder oferir als Ajuntaments propostes que els facilitessin dur a terme les polítiques d’Igualtat
Remenant en la història veiem que hi han hagut moltes dones que han treballat perquè la societat fos com la coneixem ara però en moltes ocasions els seus noms no apareixen.
A elles, les pioneres, les transgressores del seu temps els devem molt dels conceptes i idees que avui ja estan assumits socialment
Hi ha un document considerat el text Fundacional del feminisme com a moviment social. la Declaració de Seneca Falls, l’any 1848. Aquest document ha estat
enterrat al llarg de la història molt diferent del tracte que s’ha donat sempre al Manifest comunista del mateix any de Marx i Engels.
Com aquest ignorat document sabem de dones artistes, pintores, musicòlogues, científiques que no en sabem els noms
Ni de les dones que van posar les bases ideològiques del feminisme, com Cristine de Pisan S.XV , Olympia de Gouges i moltes més.
Sabem també de dones anònimes lluitadores, mestresses de casa, obreres rebels , milicianes, sindicalistes i un llarg etc que han obert el camí a altres dones i per elles avui hem aconseguit els drets que tenim.
M’ agradaria haver contribuït a obrir el camí a altres dones.
I per anar acabant us dic que
Al llarg de la meva vida sempre he estat rodejada de dones valentes que m’han fet coixí. De totes elles he après el valor de l’ amistat i com diu la Marcela Lagarde són “les meves sòcies de la vida”
Saludo a les amigues que compartim els lobby’s de Madrid i Barcelona, amb qui encara seguim activament treballant per a la igualtat de Drets
Contenta de veure tantes amigues aquí acompanyant-me, Marta ,Amor, Rosa, Maite, Núria.
Una gran abraçada a les amigues de Terrassa, les tres Carmes , l’ Asun , l’Anna
La Pilar ,la Teresa, la Cris ,la Maria., l’ Helena…
I saludo també a la Mercè, a totes les dones del Casal de la Dona i a les dones de les associacions amb qui vam treballar tant
He deixat pel final parlar-vos de la meva estimada família per que primer he volgut explicar-vos la meva trajectòria.
He sentit moltes vegades la duplicitat entre la vida productiva i la reproductiva, la de fora i la de dins i he volgut estar sempre en totes dues amb la màxima responsabilitat.
Per mi la meva família és la millor cosa que he fet mai.
La meva filla i els fills són els millors del món, malgrat penseu que són els vostres. Us equivoqueu ! .
Direm que tenen alguns defectes imperceptibles ( això ho dic en públic, en privat és una altra cosa).
El que us dic certament és el molt que he après amb tots tres. La seva adolescència va ser difícil com totes i sort de la meva mare que em deia : això passarà és com un xarampió que desapareixerà .Jo no ho veia tan clar.
Tot m’ho qüestionaven. Per què els havia ensenyat a ser crítics? Em van fer replantejar el meu feminisme, els punts que segons semblava jo tenia de racista, el meu conservadorisme, l’horari convencional de dinar cada dia, en fi, a cada proposta seva jo em replantejava realment el meu paper de mare. Vaig avançar molt.
I de grans són el suport més incondicional que tinc.
Després van venir més criatures, les netes i els nets que són la meva alegria. Aquestes criatures també són les millors del món, com us podeu imaginar. Quan els tinc amb mi riem i establim complicitats, ho visc amb la tranquil·litat de que la seva mare i el seu pare en tenen tota la responsabilitat.
Saludo a les meves nores. Són les millors!
I que us he de dir d’en Miquel i jo, una relació amb molts alts i baixos que anem trampejant en el temps. Hem aconseguit ser amics.
I acabaré amb una frase d’una dona propera en el temps i en l’ espai, és la Mª Aurèlia Capmany de qui vaig adoptar el títol del seu llibre com quelcom personal :
Feliçment soc una dona.
Discurs de la Rosa M! Fernàndez Sansa
Sr. Alcalde, Sres Regidores, Srs Regidors.
Amics i amigues, companyes i companys, i família tota.
Em sento contentíssima de rebre aquest gran honor de la concessió de la Medalla. Moltes gràcies a tot l’ equip de govern que ho ha fet possible. Gràcies Sr. Alcalde
Gràcies Emma per aquesta glossa tan entranyable
Jo sola no seria mereixedora de la medalla per que una persona sola no fa tota la feina que he fet al llarg dels anys. Si ha estat possible és perquè he tingut unes circumstàncies i unes persones que m’ho han facilitat.
Anem als antecedents
Sempre he pensat la sort que vaig tenir de néixer en la família que em va educar en valors cristians per part de la meva mare, valors de solidaritat i llibertat per part del meu pare. El meu avi també em va influenciar molt, sempre em deia que no calia aprendre a cosir com m’ensenyaven l’avia i la mare per que deia que així no canviaria mai el món, elles es guanyaven la vida cosint a casa. Per la meva mare vaig anar sempre a missa fins que un dia dels meus els 17 anys davant el St Esperit no vaig entrar i sabia que mai més ho faria per que l’ Església no responia a les ensenyances de Jesús.
El meu pare, era el petit de quatre germanes, que l’acusaven de que m’ estimulés a estudiar, tot dient-li que no em casaria mai, ell em deia que no les hi fes cas, que jo el que havia de fer era tenir una carrera, viatjar per veure que el món era alguna cosa més del que vivíem i que si em casava fos tard.
D`aquí el primer viatge a França amb la meva amiga Núria amb autoestop. Vam arribar a París i vam bellugar-nos per l’ambient universitari, on encara passat més d’un any hi havia reductes del maig del 68. En els albergs vam conèixer i noies i nois d’altres països. El que ens interessava eren les realitats polítiques que vivien. Després de sopar s’establien unes converses molt interessants que acabaven molt tard de la nit.
Cada any vam repetir autoestop viatjant per tot Europa. Acabàvem tots els viatges a Marsella on vivia el meu “onclu” Fernández anarcosindicalista de la CNT militant i vaguista de la Canadenca, i ara faig un parèntesis ,( a la vaga de la Canadenca i la seva extensió a les fàbriques del tèxtil va comportar que el 80% dels vaguistes fossin dones, això no s’explica mai) I tanco el parèntesis. El meu onclu dic, ens portava a conèixer anarquistes exiliats com ell.
En una d’aquestes visites vam conèixer a la Federica Montseny. Ens omplien la motxilla de llibres anarquistes evidentment eren il·legals a l’ Espanya franquista, els passàvem per la frontera dins els sacs de dormir, ens feia por però no ens els van trobar mai.
Com podeu veure en cada viatge rebíem una bona formació política.
Quan amb la família vaig venir a viure a Terrassa al 1966 vaig buscar de seguida algun Agrupament Escolta doncs a Badalona ja hi participava i era la manera de trobar amigues. A l’ escoltisme vaig anar copsant l’estimació per Catalunya i les diferències entre els nois i les noies en quan les possibilitats d’ activitats.
Quan comences a qüestionar les diferencies de tracte, de drets, de possibilitats i de vides molt més lliures per part dels homes et va sorgint la rebel·lió de la injustícia que això suposa.
A la Universitat si t’ interessava entraves en contacte amb organitzacions polítiques i tantejaves la teva participació en algunes d’ elles. Així va ser com vaig començar a militar políticament.
En principi vaig constatar que la realitat masclista era a totes les organitzacions i partits polítics, en cap dels seus discursos plantejaven la discriminació de les dones.
Estava convençuda i segueixo estant-ne, que el drets de les dones en igualtat de condicions és un pilar fonamental per construir la democràcia per la que lluitàvem i la que volem seguir defensant
El setembre del 1975 vaig ser detinguda i empresonada per la meva militància política juntament amb més persones. Des del 1972 militava en un grup polític.
La detenció i l’empresonament va ser una experiència de molts sentiments, va ser dura i amarga, però també solidaria amb les altres preses i de creixement del pensament analític.
Vaig tornar a la Universitat per acabar la carrera. El meu pare havia mort al 1974, jo era la filla gran i em vaig responsabilitzar del negoci familiar, tenia una germana i dos germans encara molt petits 5 i 7 anys, en Jordi i el Xavi. Però jo volia acabar la llicenciatura. Vaig compaginar l’estudi i el treball com sempre havia fet.
I per sort al 1976 al Paranimf de la Universitat de Barcelona s’organitzen les Primeres Jornades Catalanes de la Dona on es van exposar per primera vegada en un fòrum de debat públic i obert les reivindicacions i demandes de les dones després dels llargs anys de la dictadura.
Allí vaig entendre el valor de la comunitat que lluita junta.Com bé diu la Simone de Beauvoir en El segon sexe que el Feminisme és una forma de viure individualment i de lluitar col·lectivament.
Vam tenir la necessitat d’espais propis. Espais de reivindicació i de socialització. on trobar-nos i identificar-nos. Vam constituir associacions
Va ser aleshores que vaig optar per la lluita feminista com l’ eix de la meva aportació a la societat..
Així doncs la meva experiència feminista arrenca en una gran part a la família, una altra part incipient a l’ Escoltisme i especialment a la Universitat.
La rebel·lia era gran per que el masclisme imperant junt amb el feixisme ens ofegava i per això a començaments dels anys 70 vam optar per actituds contraries a les normes que ens imposava el nostre gènere.
Desafiàvem els conservadorismes, entràvem soles o amb amigues als bars, començàvem a fumar i prendre alcohol. Vam desterrar les sabates “de xarol amb una mica de taló” que tan agradava a les mares, ens vestíem amb faldilles llargues i portàvem una cistella de palla..
Vinc d’una generació feminista que vam lluitar per aconseguir els anticonceptius, l’avortament, les guarderies, el divorci, la baixa maternal, la llibertat sexual ( per a les dones, per ells ha existit sempre), l’escola mixta, la independència econòmica, el respecte a les pròpies decisions, la rebel·lió contra el domini del pare o el marit que ens havien d’ autoritzar si volíem estudiar, viatjar, tenir negoci o compte propi al banc
Una generació que ens vam independitzar dels pares, dels companys, dels ensenyaments religiosos, de les ments caduques catòliques que s’estiraven dels cabells si anàvem d’excursió un cap de setmana nois i noies juntes.
L’ objectiu era rebel·lar-se contra el nostre destí. Un destí que no escollíem personalment, sinó que era fruit d’ un sistema social del Patriarcat imposat per la religió i la Dictadura
Calia identificar els estereotips de gènere, aquest constructe que ens condiciona a no ser lliures i especialment ens indica quin lloc hem d’ocupar com a dones a la societat.
Era important que ens mobilitzéssim col·lectivament per la defensa dels nostres drets i alhora participar en les lluites polítiques per que s’hi afegissin les nostres reivindicacions .
Parteixo d’un principi irrenunciable que és el reconeixement de les dones com a subjecte polític,
Hi va haver un temps que els partits polítics van pensar que eren molt feministes quan començaven un discurs tot dient: companys i companyes ….i al final com qui s’ adona que li manca alguna cosa parlaven dels joves i les dones, com uns annexes ignorant que les dones no som un col·lectiu sinó que som més de la meitat de la humanitat.
I ara explicaré com va ser que vaig entrar en aquest Ajuntament
Quan l’ Alcalde el Sr. Royes a principis del 1991 em va proposar anar d’independent a les llistes del PSC per tirar endavant polítiques per a les dones, d’ entrada li vaig dir que no ho veia clar, que ja m’ho pensaria.
La política oficial, jo en deia “política de saló”, feia temps que no m’ interessava, el disgust de la Transició tan pactada pels partits oficials m’havia deixat indiferent. No era el camí.
Però ho vaig parlar amb les meves amigues feministes i totes van acordar que ho havia d’ acceptar: “En tindrem una a dins- em van dir- i s’ha d’aprofitar”.
Vàrem fer un pacte: Jo aniria a les llistes i elles estarien atentes al que jo feia a l’ Ajuntament. Si el “poder” se’m menjava m’ho dirien i jo dimitiria. Quan ens trobàvem en parlàvem. Les decisions les prenia jo, però sempre he escoltat els suggeriments de les persones que m’han rodejat a la feina i de les amigues feministes.
Així doncs vaig començar l’ aventura de Regidora al Juny del 1991, i vaig deixar les classes a Persones adultes, la meva estimada professió. Que després dels anys de política oficial hi vaig tornar donant classes a les dones de la presó.
He de confessar que en aquell moment jo no tenia ni idea del funcionament d’un Ajuntament, ni quins eren els passos, ni a qui dirigir-me. Al començament em vaig sentir com un pop en un garatge, com diu la dita. Però de seguida el Manel Galindo, cap de ganivet de l’ Alcalde, em va venir a salvar i sempre que el vaig necessitar em va donar un cop de mà.
Em va suggerir fer una sol·licitud pública d’ una persona treballadora de l’ Ajuntament que volgués participar d’aquesta nova Regidoria. El perfil que jo necessitava era que fos dona de mitjana edat que conegués el funcionament de l’ Ajuntament i que tingués fills ,i em preguntareu per què havia de tenir fills ? doncs per que la realitat d’una dona que treballa fora de casa és molt més difícil si te fills i si a més no era massa jove comprendria millor el que em proposava fer. Tot seguit l’ Amparo Villar es va oferir. Tenim la mateixa edat,
Agraeixo a l’ Amparo que es va entusiasmar des del primer moment . S’hi va llençar de cap. Totes dues vam desenvolupar la Regidoria de Promoció de la Dona. Cada una des de la seva posició vam anar donant vida als projectes i als programes, i mica a mica vam aconseguir el pressupost que necessitàvem pels nostres objectius.
No va ser fàcil : el que proposàvem era molt nou i es feia difícil a la comprensió administrativa d’un Ajuntament. Vam lluitar per comptar amb tot lo bàsic que necessita una Regidoria i a la vegada el que es necessitava específicament per a la nostra, com una psicòloga, una assessora laboral, un espai de documentació, un servei d’atenció a les dones lesbianes, que fos centre de dinamització feminista,.. en definitiva necessitàvem un espai propi per que les dones de Terrassa identifiquessin un punt a la ciutat on poder consultar, explicar, trobar informació…que les professores hi trobessin recursos per les seves classes i les alumnes poder fer treballs sobre feminisme.
Així va ser com va sorgir la Casa Galèria.
Molt aviat vam haver d’ampliar personal i des del mateix Ajuntament es van oferir dones per treballar a la nova Regidoria. Moltes gràcies a totes elles.
Vam tenir una gran resposta ciutadana i la Casa Galeria es va anar consolidant com a centre de referència per a les dones de la ciutat. Era l’espai propi per a les dones de qualsevol racó i condició social de Terrassa. Cada cop es feia més gran
A vegades a petició d’elles i d’altres pel que copsàvem en les seves consultes es va creure necessari estendre la formació a col·lectius diversos.
Formació al Col·legi d’ advocats, als metges de la Mútua i a la policia local i nacional. Les dones no queien per les escales cada dia, com deien els informes, ni era gens fàcil denunciar al seu agressor sense protecció, ni havien de declarar davant de tothom i sentir-se qüestionades per si la culpa era seva. Aquests col·lectius necessitaven eines per la seva feina i van acceptar molt bé la formació que els oferíem.
A la vegada vam pensar en la necessitat d’un espai formal com el que tenien totes les altres Regidories i vam constituir el Consell Municipal de la Dona..
Allí estaven representats els partits polítics i les associacions de dones que hi havia a la ciutat. Un espai de posta en comú de les accions de la Regidoria i de les propostes de les associacions. El 8 de març es planificava i s’organitzava des del Consell.
Sincerament crec que entre totes vam posar les bases per que la Casa Galeria al llarg del temps segueixi sent el motor de noves propostes i projectes i s’hagi ampliat a més àmbits.
Cal dir que l’ Alcalde Sr. Royes sempre ens va recolzar.
No vull deixar d’ agrair a la Isi Mena i la Teresa Casanovas la gran feina que em van estalviar i que me la van fer molt més fàcil. Sempre havia pensat que qui tenia secretaria tenia molta sort i realment amb elles ho vaig constatar .
Gràcies “secres”
Després vaig assumir la Regidoria de Cultura, on hi havia un equip de professionals molt potent que m’ho van fer molt fàcil i una secretària esplèndida, la Silvia Piñol.
Va ser una etapa molt bona on vam treballar molt però vull significar el monument a la Dona de l Andreu Alfaro, un monument en homenatge a tantíssimes dones que van engrandir les fàbriques terrassenques del tèxtil amb el seu treball d’hores i hores.
No vull deixar de mencionar una altra Regidoria que també se’m va encomanar: la de Comunicació i Turisme. Amb un equip de dones molt professionals de les quals en vaig aprendre molt. Gràcies també a elles
Sempre he preferit treballar en equip sense al·ludir la responsabilitat de la decisió ni les seves conseqüències.
No amagaré que al llarg del camí hi van haver algunes pedres però les vam anar saltant. Gràcies a totes les dones i els homes amb qui vaig treballar i vaig poder fer el que se m’havia encomanat.
Després va venir la Diputació per poder oferir als Ajuntaments propostes que els facilitessin dur a terme les polítiques d’Igualtat
Remenant en la història veiem que hi han hagut moltes dones que han treballat perquè la societat fos com la coneixem ara però en moltes ocasions els seus noms no apareixen.
A elles, les pioneres, les transgressores del seu temps els devem molt dels conceptes i idees que avui ja estan assumits socialment
Hi ha un document considerat el text Fundacional del feminisme com a moviment social. la Declaració de Seneca Falls, l’any 1848. Aquest document ha estat
enterrat al llarg de la història molt diferent del tracte que s’ha donat sempre al Manifest comunista del mateix any de Marx i Engels.
Com aquest ignorat document sabem de dones artistes, pintores, musicòlogues, científiques que no en sabem els noms
Ni de les dones que van posar les bases ideològiques del feminisme, com Cristine de Pisan S.XV , Olympia de Gouges i moltes més.
Sabem també de dones anònimes lluitadores, mestresses de casa, obreres rebels , milicianes, sindicalistes i un llarg etc que han obert el camí a altres dones i per elles avui hem aconseguit els drets que tenim.
M’ agradaria haver contribuït a obrir el camí a altres dones.
I per anar acabant us dic que
Al llarg de la meva vida sempre he estat rodejada de dones valentes que m’han fet coixí. De totes elles he après el valor de l’ amistat i com diu la Marcela Lagarde són “les meves sòcies de la vida”
Saludo a les amigues que compartim els lobby’s de Madrid i Barcelona, amb qui encara seguim activament treballant per a la igualtat de Drets
Contenta de veure tantes amigues aquí acompanyant-me, Marta ,Amor, Rosa, Maite, Núria.
Una gran abraçada a les amigues de Terrassa, les tres Carmes , l’ Asun , l’Anna
La Pilar ,la Teresa, la Cris ,la Maria., l’ Helena…
I saludo també a la Mercè, a totes les dones del Casal de la Dona i a les dones de les associacions amb qui vam treballar tant
He deixat pel final parlar-vos de la meva estimada família per que primer he volgut explicar-vos la meva trajectòria.
He sentit moltes vegades la duplicitat entre la vida productiva i la reproductiva, la de fora i la de dins i he volgut estar sempre en totes dues amb la màxima responsabilitat.
Per mi la meva família és la millor cosa que he fet mai.
La meva filla i els fills són els millors del món, malgrat penseu que són els vostres. Us equivoqueu ! .
Direm que tenen alguns defectes imperceptibles ( això ho dic en públic, en privat és una altra cosa).
El que us dic certament és el molt que he après amb tots tres. La seva adolescència va ser difícil com totes i sort de la meva mare que em deia : això passarà és com un xarampió que desapareixerà .Jo no ho veia tan clar.
Tot m’ho qüestionaven. Per què els havia ensenyat a ser crítics? Em van fer replantejar el meu feminisme, els punts que segons semblava jo tenia de racista, el meu conservadorisme, l’horari convencional de dinar cada dia, en fi, a cada proposta seva jo em replantejava realment el meu paper de mare. Vaig avançar molt.
I de grans són el suport més incondicional que tinc.
Després van venir més criatures, les netes i els nets que són la meva alegria. Aquestes criatures també són les millors del món, com us podeu imaginar. Quan els tinc amb mi riem i establim complicitats, ho visc amb la tranquil·litat de que la seva mare i el seu pare en tenen tota la responsabilitat.
Saludo a les meves nores. Són les millors!
I que us he de dir d’en Miquel i jo, una relació amb molts alts i baixos que anem trampejant en el temps. Hem aconseguit ser amics.
I acabaré amb una frase d’una dona propera en el temps i en l’ espai, és la Mª Aurèlia Capmany de qui vaig adoptar el títol del seu llibre com quelcom personal :
Feliçment soc una dona.
Plataforma Lobby Dones 