Publicat per Alícia Oliver Rojo, La Independent / dimarts, 26 de gener de 2021
Apoderament i Lideratge – Organitzacions socials
Rosa Ma Fernández és la presidenta de la Plataforma Catalana de Suport al Lobby Europeu de Dones, entitat que a més presideix el Lobby Europeu de Dones a l’Estat espanyol (LEM-Espanya)
Rosa Ma. Fernàndez, Presidenta Plataforma catalana suport Lobby
La Plataforma Catalana forma part de les més de dues mil associacions feministes d’arreu d’Europa i més de vint organitzacions d’àmbit europeu que constitueixen el Lobby Europeu de Dones (European Women’s Lobby-EWL) amb seu a Brussel·les, lobby que és consultat pel Consell d’Europa i per les Nacions Unides (NNUU) en temes relacionats amb la igualtat i els drets de les dones.
El dia 6 de març l’ Ajuntament de Terrassa va concedir-li la Medalla d’ Honor de la Ciutat, per les seves aportacions al feminisme havent creat al 1991 la primera Regidoria per treballar pels objectius d’ igualtat d’oportunitats per les dones de la ciutat.Aquesta Regidoria va ser la primera de tot Espanya, amb el nom de Regidoria de Promoció de la Dona.
Una vida dedicada a la lluita pels drets de les dones, i amb altres fundant associacions de dones per Terrassa així com va impulsar juntament amb altres dones el Casal de la Dona d’on va ser la primera presidenta el 1986
La nostra companya de la Plataforma , amiga i feminista activa va fer la glossa per la Rosa Maria en el Ple abans de que el Sr Jordi Ballart, Alcalde la ciutat li poses la Medalla.
Amics i amigues, companyes i companys, i família tota.
Em sento contentíssima de rebre aquest gran honor de la concessió de la Medalla. Moltes gràcies a tot l’ equip de govern que ho ha fet possible. Gràcies Sr. Alcalde
Gràcies Emma per aquesta glossa tan entranyable
Jo sola no seria mereixedora de la medalla per que una persona sola no fa tota la feina que he fet al llarg dels anys. Si ha estat possible és perquè he tingut unes circumstàncies i unes persones que m’ho han facilitat.
Anem als antecedents
Sempre he pensat la sort que vaig tenir de néixer en la família que em va educar en valors cristians per part de la meva mare, valors de solidaritat i llibertat per part del meu pare. El meu avi també em va influenciar molt, sempre em deia que no calia aprendre a cosir com m’ensenyaven l’avia i la mare per que deia que així no canviaria mai el món, elles es guanyaven la vida cosint a casa. Per la meva mare vaig anar sempre a missa fins que un dia dels meus els 17 anys davant el St Esperit no vaig entrar i sabia que mai més ho faria per que l’ Església no responia a les ensenyances de Jesús.
El meu pare, era el petit de quatre germanes, que l’acusaven de que m’ estimulés a estudiar, tot dient-li que no em casaria mai, ell em deia que no les hi fes cas, que jo el que havia de fer era tenir una carrera, viatjar per veure que el món era alguna cosa més del que vivíem i que si em casava fos tard.
D`aquí el primer viatge a França amb la meva amiga Núria amb autoestop. Vam arribar a París i vam bellugar-nos per l’ambient universitari, on encara passat més d’un any hi havia reductes del maig del 68. En els albergs vam conèixer i noies i nois d’altres països. El que ens interessava eren les realitats polítiques que vivien. Després de sopar s’establien unes converses molt interessants que acabaven molt tard de la nit.
Cada any vam repetir autoestop viatjant per tot Europa. Acabàvem tots els viatges a Marsella on vivia el meu “onclu” Fernández anarcosindicalista de la CNT militant i vaguista de la Canadenca, i ara faig un parèntesis ,( a la vaga de la Canadenca i la seva extensió a les fàbriques del tèxtil va comportar que el 80% dels vaguistes fossin dones, això no s’explica mai) I tanco el parèntesis. El meu onclu dic, ens portava a conèixer anarquistes exiliats com ell.
En una d’aquestes visites vam conèixer a la Federica Montseny. Ens omplien la motxilla de llibres anarquistes evidentment eren il·legals a l’ Espanya franquista, els passàvem per la frontera dins els sacs de dormir, ens feia por però no ens els van trobar mai.
Com podeu veure en cada viatge rebíem una bona formació política.
Quan amb la família vaig venir a viure a Terrassa al 1966 vaig buscar de seguida algun Agrupament Escolta doncs a Badalona ja hi participava i era la manera de trobar amigues. A l’ escoltisme vaig anar copsant l’estimació per Catalunya i les diferències entre els nois i les noies en quan les possibilitats d’ activitats.
Quan comences a qüestionar les diferencies de tracte, de drets, de possibilitats i de vides molt més lliures per part dels homes et va sorgint la rebel·lió de la injustícia que això suposa.
A la Universitat si t’ interessava entraves en contacte amb organitzacions polítiques i tantejaves la teva participació en algunes d’ elles. Així va ser com vaig començar a militar políticament.
En principi vaig constatar que la realitat masclista era a totes les organitzacions i partits polítics, en cap dels seus discursos plantejaven la discriminació de les dones.
Estava convençuda i segueixo estant-ne, que el drets de les dones en igualtat de condicions és un pilar fonamental per construir la democràcia per la que lluitàvem i la que volem seguir defensant
El setembre del 1975 vaig ser detinguda i empresonada per la meva militància política juntament amb més persones. Des del 1972 militava en un grup polític.
La detenció i l’empresonament va ser una experiència de molts sentiments, va ser dura i amarga, però també solidaria amb les altres preses i de creixement del pensament analític.
Vaig tornar a la Universitat per acabar la carrera. El meu pare havia mort al 1974, jo era la filla gran i em vaig responsabilitzar del negoci familiar, tenia una germana i dos germans encara molt petits 5 i 7 anys, en Jordi i el Xavi. Però jo volia acabar la llicenciatura. Vaig compaginar l’estudi i el treball com sempre havia fet.
I per sort al 1976 al Paranimf de la Universitat de Barcelona s’organitzen les Primeres Jornades Catalanes de la Dona on es van exposar per primera vegada en un fòrum de debat públic i obert les reivindicacions i demandes de les dones després dels llargs anys de la dictadura.
Allí vaig entendre el valor de la comunitat que lluita junta.Com bé diu la Simone de Beauvoir en El segon sexe que el Feminisme és una forma de viure individualment i de lluitar col·lectivament.
Vam tenir la necessitat d’espais propis. Espais de reivindicació i de socialització. on trobar-nos i identificar-nos. Vam constituir associacions
Va ser aleshores que vaig optar per la lluita feminista com l’ eix de la meva aportació a la societat..
Així doncs la meva experiència feminista arrenca en una gran part a la família, una altra part incipient a l’ Escoltisme i especialment a la Universitat.
La rebel·lia era gran per que el masclisme imperant junt amb el feixisme ens ofegava i per això a començaments dels anys 70 vam optar per actituds contraries a les normes que ens imposava el nostre gènere.
Desafiàvem els conservadorismes, entràvem soles o amb amigues als bars, començàvem a fumar i prendre alcohol. Vam desterrar les sabates “de xarol amb una mica de taló” que tan agradava a les mares, ens vestíem amb faldilles llargues i portàvem una cistella de palla..
Vinc d’una generació feminista que vam lluitar per aconseguir els anticonceptius, l’avortament, les guarderies, el divorci, la baixa maternal, la llibertat sexual ( per a les dones, per ells ha existit sempre), l’escola mixta, la independència econòmica, el respecte a les pròpies decisions, la rebel·lió contra el domini del pare o el marit que ens havien d’ autoritzar si volíem estudiar, viatjar, tenir negoci o compte propi al banc
Una generació que ens vam independitzar dels pares, dels companys, dels ensenyaments religiosos, de les ments caduques catòliques que s’estiraven dels cabells si anàvem d’excursió un cap de setmana nois i noies juntes.
L’ objectiu era rebel·lar-se contra el nostre destí. Un destí que no escollíem personalment, sinó que era fruit d’ un sistema social del Patriarcat imposat per la religió i la Dictadura
Calia identificar els estereotips de gènere, aquest constructe que ens condiciona a no ser lliures i especialment ens indica quin lloc hem d’ocupar com a dones a la societat.
Era important que ens mobilitzéssim col·lectivament per la defensa dels nostres drets i alhora participar en les lluites polítiques per que s’hi afegissin les nostres reivindicacions .
Parteixo d’un principi irrenunciable que és el reconeixement de les dones com a subjecte polític,
Hi va haver un temps que els partits polítics van pensar que eren molt feministes quan començaven un discurs tot dient: companys i companyes ….i al final com qui s’ adona que li manca alguna cosa parlaven dels joves i les dones, com uns annexes ignorant que les dones no som un col·lectiu sinó que som més de la meitat de la humanitat.
I ara explicaré com va ser que vaig entrar en aquest Ajuntament
Quan l’ Alcalde el Sr. Royes a principis del 1991 em va proposar anar d’independent a les llistes del PSC per tirar endavant polítiques per a les dones, d’ entrada li vaig dir que no ho veia clar, que ja m’ho pensaria.
La política oficial, jo en deia “política de saló”, feia temps que no m’ interessava, el disgust de la Transició tan pactada pels partits oficials m’havia deixat indiferent. No era el camí.
Però ho vaig parlar amb les meves amigues feministes i totes van acordar que ho havia d’ acceptar: “En tindrem una a dins- em van dir- i s’ha d’aprofitar”.
Vàrem fer un pacte: Jo aniria a les llistes i elles estarien atentes al que jo feia a l’ Ajuntament. Si el “poder” se’m menjava m’ho dirien i jo dimitiria. Quan ens trobàvem en parlàvem. Les decisions les prenia jo, però sempre he escoltat els suggeriments de les persones que m’han rodejat a la feina i de les amigues feministes.
Així doncs vaig començar l’ aventura de Regidora al Juny del 1991, i vaig deixar les classes a Persones adultes, la meva estimada professió. Que després dels anys de política oficial hi vaig tornar donant classes a les dones de la presó.
He de confessar que en aquell moment jo no tenia ni idea del funcionament d’un Ajuntament, ni quins eren els passos, ni a qui dirigir-me. Al començament em vaig sentir com un pop en un garatge, com diu la dita. Però de seguida el Manel Galindo, cap de ganivet de l’ Alcalde, em va venir a salvar i sempre que el vaig necessitar em va donar un cop de mà.
Em va suggerir fer una sol·licitud pública d’ una persona treballadora de l’ Ajuntament que volgués participar d’aquesta nova Regidoria. El perfil que jo necessitava era que fos dona de mitjana edat que conegués el funcionament de l’ Ajuntament i que tingués fills ,i em preguntareu per què havia de tenir fills ? doncs per que la realitat d’una dona que treballa fora de casa és molt més difícil si te fills i si a més no era massa jove comprendria millor el que em proposava fer. Tot seguit l’ Amparo Villar es va oferir. Tenim la mateixa edat,
Agraeixo a l’ Amparo que es va entusiasmar des del primer moment . S’hi va llençar de cap. Totes dues vam desenvolupar la Regidoria de Promoció de la Dona. Cada una des de la seva posició vam anar donant vida als projectes i als programes, i mica a mica vam aconseguir el pressupost que necessitàvem pels nostres objectius.
No va ser fàcil : el que proposàvem era molt nou i es feia difícil a la comprensió administrativa d’un Ajuntament. Vam lluitar per comptar amb tot lo bàsic que necessita una Regidoria i a la vegada el que es necessitava específicament per a la nostra, com una psicòloga, una assessora laboral, un espai de documentació, un servei d’atenció a les dones lesbianes, que fos centre de dinamització feminista,.. en definitiva necessitàvem un espai propi per que les dones de Terrassa identifiquessin un punt a la ciutat on poder consultar, explicar, trobar informació…que les professores hi trobessin recursos per les seves classes i les alumnes poder fer treballs sobre feminisme.
Així va ser com va sorgir la Casa Galèria.
Molt aviat vam haver d’ampliar personal i des del mateix Ajuntament es van oferir dones per treballar a la nova Regidoria. Moltes gràcies a totes elles.
Vam tenir una gran resposta ciutadana i la Casa Galeria es va anar consolidant com a centre de referència per a les dones de la ciutat. Era l’espai propi per a les dones de qualsevol racó i condició social de Terrassa. Cada cop es feia més gran
A vegades a petició d’elles i d’altres pel que copsàvem en les seves consultes es va creure necessari estendre la formació a col·lectius diversos.
Formació al Col·legi d’ advocats, als metges de la Mútua i a la policia local i nacional. Les dones no queien per les escales cada dia, com deien els informes, ni era gens fàcil denunciar al seu agressor sense protecció, ni havien de declarar davant de tothom i sentir-se qüestionades per si la culpa era seva. Aquests col·lectius necessitaven eines per la seva feina i van acceptar molt bé la formació que els oferíem.
A la vegada vam pensar en la necessitat d’un espai formal com el que tenien totes les altres Regidories i vam constituir el Consell Municipal de la Dona..
Allí estaven representats els partits polítics i les associacions de dones que hi havia a la ciutat. Un espai de posta en comú de les accions de la Regidoria i de les propostes de les associacions. El 8 de març es planificava i s’organitzava des del Consell.
Sincerament crec que entre totes vam posar les bases per que la Casa Galeria al llarg del temps segueixi sent el motor de noves propostes i projectes i s’hagi ampliat a més àmbits.
Cal dir que l’ Alcalde Sr. Royes sempre ens va recolzar.
No vull deixar d’ agrair a la Isi Mena i la Teresa Casanovas la gran feina que em van estalviar i que me la van fer molt més fàcil. Sempre havia pensat que qui tenia secretaria tenia molta sort i realment amb elles ho vaig constatar .
Gràcies “secres”
Després vaig assumir la Regidoria de Cultura, on hi havia un equip de professionals molt potent que m’ho van fer molt fàcil i una secretària esplèndida, la Silvia Piñol.
Va ser una etapa molt bona on vam treballar molt però vull significar el monument a la Dona de l Andreu Alfaro, un monument en homenatge a tantíssimes dones que van engrandir les fàbriques terrassenques del tèxtil amb el seu treball d’hores i hores.
No vull deixar de mencionar una altra Regidoria que també se’m va encomanar: la de Comunicació i Turisme. Amb un equip de dones molt professionals de les quals en vaig aprendre molt. Gràcies també a elles
Sempre he preferit treballar en equip sense al·ludir la responsabilitat de la decisió ni les seves conseqüències.
No amagaré que al llarg del camí hi van haver algunes pedres però les vam anar saltant. Gràcies a totes les dones i els homes amb qui vaig treballar i vaig poder fer el que se m’havia encomanat.
Després va venir la Diputació per poder oferir als Ajuntaments propostes que els facilitessin dur a terme les polítiques d’Igualtat
Remenant en la història veiem que hi han hagut moltes dones que han treballat perquè la societat fos com la coneixem ara però en moltes ocasions els seus noms no apareixen.
A elles, les pioneres, les transgressores del seu temps els devem molt dels conceptes i idees que avui ja estan assumits socialment
Hi ha un document considerat el text Fundacional del feminisme com a moviment social. la Declaració de Seneca Falls, l’any 1848. Aquest document ha estat
enterrat al llarg de la història molt diferent del tracte que s’ha donat sempre al Manifest comunista del mateix any de Marx i Engels.
Com aquest ignorat document sabem de dones artistes, pintores, musicòlogues, científiques que no en sabem els noms
Ni de les dones que van posar les bases ideològiques del feminisme, com Cristine de Pisan S.XV , Olympia de Gouges i moltes més.
Sabem també de dones anònimes lluitadores, mestresses de casa, obreres rebels , milicianes, sindicalistes i un llarg etc que han obert el camí a altres dones i per elles avui hem aconseguit els drets que tenim.
M’ agradaria haver contribuït a obrir el camí a altres dones.
I per anar acabant us dic que
Al llarg de la meva vida sempre he estat rodejada de dones valentes que m’han fet coixí. De totes elles he après el valor de l’ amistat i com diu la Marcela Lagarde són “les meves sòcies de la vida”
Saludo a les amigues que compartim els lobby’s de Madrid i Barcelona, amb qui encara seguim activament treballant per a la igualtat de Drets
Contenta de veure tantes amigues aquí acompanyant-me, Marta ,Amor, Rosa, Maite, Núria.
Una gran abraçada a les amigues de Terrassa, les tres Carmes , l’ Asun , l’Anna
La Pilar ,la Teresa, la Cris ,la Maria., l’ Helena…
I saludo també a la Mercè, a totes les dones del Casal de la Dona i a les dones de les associacions amb qui vam treballar tant
He deixat pel final parlar-vos de la meva estimada família per que primer he volgut explicar-vos la meva trajectòria.
He sentit moltes vegades la duplicitat entre la vida productiva i la reproductiva, la de fora i la de dins i he volgut estar sempre en totes dues amb la màxima responsabilitat.
Per mi la meva família és la millor cosa que he fet mai.
La meva filla i els fills són els millors del món, malgrat penseu que són els vostres. Us equivoqueu ! .
Direm que tenen alguns defectes imperceptibles ( això ho dic en públic, en privat és una altra cosa).
El que us dic certament és el molt que he après amb tots tres. La seva adolescència va ser difícil com totes i sort de la meva mare que em deia : això passarà és com un xarampió que desapareixerà .Jo no ho veia tan clar.
Tot m’ho qüestionaven. Per què els havia ensenyat a ser crítics? Em van fer replantejar el meu feminisme, els punts que segons semblava jo tenia de racista, el meu conservadorisme, l’horari convencional de dinar cada dia, en fi, a cada proposta seva jo em replantejava realment el meu paper de mare. Vaig avançar molt.
I de grans són el suport més incondicional que tinc.
Després van venir més criatures, les netes i els nets que són la meva alegria. Aquestes criatures també són les millors del món, com us podeu imaginar. Quan els tinc amb mi riem i establim complicitats, ho visc amb la tranquil·litat de que la seva mare i el seu pare en tenen tota la responsabilitat.
Saludo a les meves nores. Són les millors!
I que us he de dir d’en Miquel i jo, una relació amb molts alts i baixos que anem trampejant en el temps. Hem aconseguit ser amics.
I acabaré amb una frase d’una dona propera en el temps i en l’ espai, és la Mª Aurèlia Capmany de qui vaig adoptar el títol del seu llibre com quelcom personal :
Feliçment soc una dona.
Discurs de la Rosa M! Fernàndez Sansa
Sr. Alcalde, Sres Regidores, Srs Regidors.
Amics i amigues, companyes i companys, i família tota.
Em sento contentíssima de rebre aquest gran honor de la concessió de la Medalla. Moltes gràcies a tot l’ equip de govern que ho ha fet possible. Gràcies Sr. Alcalde
Gràcies Emma per aquesta glossa tan entranyable
Jo sola no seria mereixedora de la medalla per que una persona sola no fa tota la feina que he fet al llarg dels anys. Si ha estat possible és perquè he tingut unes circumstàncies i unes persones que m’ho han facilitat.
Anem als antecedents
Sempre he pensat la sort que vaig tenir de néixer en la família que em va educar en valors cristians per part de la meva mare, valors de solidaritat i llibertat per part del meu pare. El meu avi també em va influenciar molt, sempre em deia que no calia aprendre a cosir com m’ensenyaven l’avia i la mare per que deia que així no canviaria mai el món, elles es guanyaven la vida cosint a casa. Per la meva mare vaig anar sempre a missa fins que un dia dels meus els 17 anys davant el St Esperit no vaig entrar i sabia que mai més ho faria per que l’ Església no responia a les ensenyances de Jesús.
El meu pare, era el petit de quatre germanes, que l’acusaven de que m’ estimulés a estudiar, tot dient-li que no em casaria mai, ell em deia que no les hi fes cas, que jo el que havia de fer era tenir una carrera, viatjar per veure que el món era alguna cosa més del que vivíem i que si em casava fos tard.
D`aquí el primer viatge a França amb la meva amiga Núria amb autoestop. Vam arribar a París i vam bellugar-nos per l’ambient universitari, on encara passat més d’un any hi havia reductes del maig del 68. En els albergs vam conèixer i noies i nois d’altres països. El que ens interessava eren les realitats polítiques que vivien. Després de sopar s’establien unes converses molt interessants que acabaven molt tard de la nit.
Cada any vam repetir autoestop viatjant per tot Europa. Acabàvem tots els viatges a Marsella on vivia el meu “onclu” Fernández anarcosindicalista de la CNT militant i vaguista de la Canadenca, i ara faig un parèntesis ,( a la vaga de la Canadenca i la seva extensió a les fàbriques del tèxtil va comportar que el 80% dels vaguistes fossin dones, això no s’explica mai) I tanco el parèntesis. El meu onclu dic, ens portava a conèixer anarquistes exiliats com ell.
En una d’aquestes visites vam conèixer a la Federica Montseny. Ens omplien la motxilla de llibres anarquistes evidentment eren il·legals a l’ Espanya franquista, els passàvem per la frontera dins els sacs de dormir, ens feia por però no ens els van trobar mai.
Com podeu veure en cada viatge rebíem una bona formació política.
Quan amb la família vaig venir a viure a Terrassa al 1966 vaig buscar de seguida algun Agrupament Escolta doncs a Badalona ja hi participava i era la manera de trobar amigues. A l’ escoltisme vaig anar copsant l’estimació per Catalunya i les diferències entre els nois i les noies en quan les possibilitats d’ activitats.
Quan comences a qüestionar les diferencies de tracte, de drets, de possibilitats i de vides molt més lliures per part dels homes et va sorgint la rebel·lió de la injustícia que això suposa.
A la Universitat si t’ interessava entraves en contacte amb organitzacions polítiques i tantejaves la teva participació en algunes d’ elles. Així va ser com vaig començar a militar políticament.
En principi vaig constatar que la realitat masclista era a totes les organitzacions i partits polítics, en cap dels seus discursos plantejaven la discriminació de les dones.
Estava convençuda i segueixo estant-ne, que el drets de les dones en igualtat de condicions és un pilar fonamental per construir la democràcia per la que lluitàvem i la que volem seguir defensant
El setembre del 1975 vaig ser detinguda i empresonada per la meva militància política juntament amb més persones. Des del 1972 militava en un grup polític.
La detenció i l’empresonament va ser una experiència de molts sentiments, va ser dura i amarga, però també solidaria amb les altres preses i de creixement del pensament analític.
Vaig tornar a la Universitat per acabar la carrera. El meu pare havia mort al 1974, jo era la filla gran i em vaig responsabilitzar del negoci familiar, tenia una germana i dos germans encara molt petits 5 i 7 anys, en Jordi i el Xavi. Però jo volia acabar la llicenciatura. Vaig compaginar l’estudi i el treball com sempre havia fet.
I per sort al 1976 al Paranimf de la Universitat de Barcelona s’organitzen les Primeres Jornades Catalanes de la Dona on es van exposar per primera vegada en un fòrum de debat públic i obert les reivindicacions i demandes de les dones després dels llargs anys de la dictadura.
Allí vaig entendre el valor de la comunitat que lluita junta.Com bé diu la Simone de Beauvoir en El segon sexe que el Feminisme és una forma de viure individualment i de lluitar col·lectivament.
Vam tenir la necessitat d’espais propis. Espais de reivindicació i de socialització. on trobar-nos i identificar-nos. Vam constituir associacions
Va ser aleshores que vaig optar per la lluita feminista com l’ eix de la meva aportació a la societat..
Així doncs la meva experiència feminista arrenca en una gran part a la família, una altra part incipient a l’ Escoltisme i especialment a la Universitat.
La rebel·lia era gran per que el masclisme imperant junt amb el feixisme ens ofegava i per això a començaments dels anys 70 vam optar per actituds contraries a les normes que ens imposava el nostre gènere.
Desafiàvem els conservadorismes, entràvem soles o amb amigues als bars, començàvem a fumar i prendre alcohol. Vam desterrar les sabates “de xarol amb una mica de taló” que tan agradava a les mares, ens vestíem amb faldilles llargues i portàvem una cistella de palla..
Vinc d’una generació feminista que vam lluitar per aconseguir els anticonceptius, l’avortament, les guarderies, el divorci, la baixa maternal, la llibertat sexual ( per a les dones, per ells ha existit sempre), l’escola mixta, la independència econòmica, el respecte a les pròpies decisions, la rebel·lió contra el domini del pare o el marit que ens havien d’ autoritzar si volíem estudiar, viatjar, tenir negoci o compte propi al banc
Una generació que ens vam independitzar dels pares, dels companys, dels ensenyaments religiosos, de les ments caduques catòliques que s’estiraven dels cabells si anàvem d’excursió un cap de setmana nois i noies juntes.
L’ objectiu era rebel·lar-se contra el nostre destí. Un destí que no escollíem personalment, sinó que era fruit d’ un sistema social del Patriarcat imposat per la religió i la Dictadura
Calia identificar els estereotips de gènere, aquest constructe que ens condiciona a no ser lliures i especialment ens indica quin lloc hem d’ocupar com a dones a la societat.
Era important que ens mobilitzéssim col·lectivament per la defensa dels nostres drets i alhora participar en les lluites polítiques per que s’hi afegissin les nostres reivindicacions .
Parteixo d’un principi irrenunciable que és el reconeixement de les dones com a subjecte polític,
Hi va haver un temps que els partits polítics van pensar que eren molt feministes quan començaven un discurs tot dient: companys i companyes ….i al final com qui s’ adona que li manca alguna cosa parlaven dels joves i les dones, com uns annexes ignorant que les dones no som un col·lectiu sinó que som més de la meitat de la humanitat.
I ara explicaré com va ser que vaig entrar en aquest Ajuntament
Quan l’ Alcalde el Sr. Royes a principis del 1991 em va proposar anar d’independent a les llistes del PSC per tirar endavant polítiques per a les dones, d’ entrada li vaig dir que no ho veia clar, que ja m’ho pensaria.
La política oficial, jo en deia “política de saló”, feia temps que no m’ interessava, el disgust de la Transició tan pactada pels partits oficials m’havia deixat indiferent. No era el camí.
Però ho vaig parlar amb les meves amigues feministes i totes van acordar que ho havia d’ acceptar: “En tindrem una a dins- em van dir- i s’ha d’aprofitar”.
Vàrem fer un pacte: Jo aniria a les llistes i elles estarien atentes al que jo feia a l’ Ajuntament. Si el “poder” se’m menjava m’ho dirien i jo dimitiria. Quan ens trobàvem en parlàvem. Les decisions les prenia jo, però sempre he escoltat els suggeriments de les persones que m’han rodejat a la feina i de les amigues feministes.
Així doncs vaig començar l’ aventura de Regidora al Juny del 1991, i vaig deixar les classes a Persones adultes, la meva estimada professió. Que després dels anys de política oficial hi vaig tornar donant classes a les dones de la presó.
He de confessar que en aquell moment jo no tenia ni idea del funcionament d’un Ajuntament, ni quins eren els passos, ni a qui dirigir-me. Al començament em vaig sentir com un pop en un garatge, com diu la dita. Però de seguida el Manel Galindo, cap de ganivet de l’ Alcalde, em va venir a salvar i sempre que el vaig necessitar em va donar un cop de mà.
Em va suggerir fer una sol·licitud pública d’ una persona treballadora de l’ Ajuntament que volgués participar d’aquesta nova Regidoria. El perfil que jo necessitava era que fos dona de mitjana edat que conegués el funcionament de l’ Ajuntament i que tingués fills ,i em preguntareu per què havia de tenir fills ? doncs per que la realitat d’una dona que treballa fora de casa és molt més difícil si te fills i si a més no era massa jove comprendria millor el que em proposava fer. Tot seguit l’ Amparo Villar es va oferir. Tenim la mateixa edat,
Agraeixo a l’ Amparo que es va entusiasmar des del primer moment . S’hi va llençar de cap. Totes dues vam desenvolupar la Regidoria de Promoció de la Dona. Cada una des de la seva posició vam anar donant vida als projectes i als programes, i mica a mica vam aconseguir el pressupost que necessitàvem pels nostres objectius.
No va ser fàcil : el que proposàvem era molt nou i es feia difícil a la comprensió administrativa d’un Ajuntament. Vam lluitar per comptar amb tot lo bàsic que necessita una Regidoria i a la vegada el que es necessitava específicament per a la nostra, com una psicòloga, una assessora laboral, un espai de documentació, un servei d’atenció a les dones lesbianes, que fos centre de dinamització feminista,.. en definitiva necessitàvem un espai propi per que les dones de Terrassa identifiquessin un punt a la ciutat on poder consultar, explicar, trobar informació…que les professores hi trobessin recursos per les seves classes i les alumnes poder fer treballs sobre feminisme.
Així va ser com va sorgir la Casa Galèria.
Molt aviat vam haver d’ampliar personal i des del mateix Ajuntament es van oferir dones per treballar a la nova Regidoria. Moltes gràcies a totes elles.
Vam tenir una gran resposta ciutadana i la Casa Galeria es va anar consolidant com a centre de referència per a les dones de la ciutat. Era l’espai propi per a les dones de qualsevol racó i condició social de Terrassa. Cada cop es feia més gran
A vegades a petició d’elles i d’altres pel que copsàvem en les seves consultes es va creure necessari estendre la formació a col·lectius diversos.
Formació al Col·legi d’ advocats, als metges de la Mútua i a la policia local i nacional. Les dones no queien per les escales cada dia, com deien els informes, ni era gens fàcil denunciar al seu agressor sense protecció, ni havien de declarar davant de tothom i sentir-se qüestionades per si la culpa era seva. Aquests col·lectius necessitaven eines per la seva feina i van acceptar molt bé la formació que els oferíem.
A la vegada vam pensar en la necessitat d’un espai formal com el que tenien totes les altres Regidories i vam constituir el Consell Municipal de la Dona..
Allí estaven representats els partits polítics i les associacions de dones que hi havia a la ciutat. Un espai de posta en comú de les accions de la Regidoria i de les propostes de les associacions. El 8 de març es planificava i s’organitzava des del Consell.
Sincerament crec que entre totes vam posar les bases per que la Casa Galeria al llarg del temps segueixi sent el motor de noves propostes i projectes i s’hagi ampliat a més àmbits.
Cal dir que l’ Alcalde Sr. Royes sempre ens va recolzar.
No vull deixar d’ agrair a la Isi Mena i la Teresa Casanovas la gran feina que em van estalviar i que me la van fer molt més fàcil. Sempre havia pensat que qui tenia secretaria tenia molta sort i realment amb elles ho vaig constatar .
Gràcies “secres”
Després vaig assumir la Regidoria de Cultura, on hi havia un equip de professionals molt potent que m’ho van fer molt fàcil i una secretària esplèndida, la Silvia Piñol.
Va ser una etapa molt bona on vam treballar molt però vull significar el monument a la Dona de l Andreu Alfaro, un monument en homenatge a tantíssimes dones que van engrandir les fàbriques terrassenques del tèxtil amb el seu treball d’hores i hores.
No vull deixar de mencionar una altra Regidoria que també se’m va encomanar: la de Comunicació i Turisme. Amb un equip de dones molt professionals de les quals en vaig aprendre molt. Gràcies també a elles
Sempre he preferit treballar en equip sense al·ludir la responsabilitat de la decisió ni les seves conseqüències.
No amagaré que al llarg del camí hi van haver algunes pedres però les vam anar saltant. Gràcies a totes les dones i els homes amb qui vaig treballar i vaig poder fer el que se m’havia encomanat.
Després va venir la Diputació per poder oferir als Ajuntaments propostes que els facilitessin dur a terme les polítiques d’Igualtat
Remenant en la història veiem que hi han hagut moltes dones que han treballat perquè la societat fos com la coneixem ara però en moltes ocasions els seus noms no apareixen.
A elles, les pioneres, les transgressores del seu temps els devem molt dels conceptes i idees que avui ja estan assumits socialment
Hi ha un document considerat el text Fundacional del feminisme com a moviment social. la Declaració de Seneca Falls, l’any 1848. Aquest document ha estat
enterrat al llarg de la història molt diferent del tracte que s’ha donat sempre al Manifest comunista del mateix any de Marx i Engels.
Com aquest ignorat document sabem de dones artistes, pintores, musicòlogues, científiques que no en sabem els noms
Ni de les dones que van posar les bases ideològiques del feminisme, com Cristine de Pisan S.XV , Olympia de Gouges i moltes més.
Sabem també de dones anònimes lluitadores, mestresses de casa, obreres rebels , milicianes, sindicalistes i un llarg etc que han obert el camí a altres dones i per elles avui hem aconseguit els drets que tenim.
M’ agradaria haver contribuït a obrir el camí a altres dones.
I per anar acabant us dic que
Al llarg de la meva vida sempre he estat rodejada de dones valentes que m’han fet coixí. De totes elles he après el valor de l’ amistat i com diu la Marcela Lagarde són “les meves sòcies de la vida”
Saludo a les amigues que compartim els lobby’s de Madrid i Barcelona, amb qui encara seguim activament treballant per a la igualtat de Drets
Contenta de veure tantes amigues aquí acompanyant-me, Marta ,Amor, Rosa, Maite, Núria.
Una gran abraçada a les amigues de Terrassa, les tres Carmes , l’ Asun , l’Anna
La Pilar ,la Teresa, la Cris ,la Maria., l’ Helena…
I saludo també a la Mercè, a totes les dones del Casal de la Dona i a les dones de les associacions amb qui vam treballar tant
He deixat pel final parlar-vos de la meva estimada família per que primer he volgut explicar-vos la meva trajectòria.
He sentit moltes vegades la duplicitat entre la vida productiva i la reproductiva, la de fora i la de dins i he volgut estar sempre en totes dues amb la màxima responsabilitat.
Per mi la meva família és la millor cosa que he fet mai.
La meva filla i els fills són els millors del món, malgrat penseu que són els vostres. Us equivoqueu ! .
Direm que tenen alguns defectes imperceptibles ( això ho dic en públic, en privat és una altra cosa).
El que us dic certament és el molt que he après amb tots tres. La seva adolescència va ser difícil com totes i sort de la meva mare que em deia : això passarà és com un xarampió que desapareixerà .Jo no ho veia tan clar.
Tot m’ho qüestionaven. Per què els havia ensenyat a ser crítics? Em van fer replantejar el meu feminisme, els punts que segons semblava jo tenia de racista, el meu conservadorisme, l’horari convencional de dinar cada dia, en fi, a cada proposta seva jo em replantejava realment el meu paper de mare. Vaig avançar molt.
I de grans són el suport més incondicional que tinc.
Després van venir més criatures, les netes i els nets que són la meva alegria. Aquestes criatures també són les millors del món, com us podeu imaginar. Quan els tinc amb mi riem i establim complicitats, ho visc amb la tranquil·litat de que la seva mare i el seu pare en tenen tota la responsabilitat.
Saludo a les meves nores. Són les millors!
I que us he de dir d’en Miquel i jo, una relació amb molts alts i baixos que anem trampejant en el temps. Hem aconseguit ser amics.
I acabaré amb una frase d’una dona propera en el temps i en l’ espai, és la Mª Aurèlia Capmany de qui vaig adoptar el títol del seu llibre com quelcom personal :
La prostitució abolició o reglamentació, es un debat històric que, de manera mes o menys cíclica i amb mes o menys intensitat es produeix i recurrentment de la mateixa forma decau. Un dels moments històrics en el que aquest debat te especial rellevància a Espanya va ser durant la Segona República, es a dir, el període que va des del 14 d’ abril de 1931, fins el 18 de juliol del 1936, data en la que l’ exèrcit franquista dona el cop d’estat al govern de la República i comença la mal anomenada guerra civil espanyola.
Una de les mesures que es van adoptar sobre la prostitució va ser suprimir el Real Patronato para la Represión de la Trata de Blancas y la lucha antivenérea l’1 de juliol de 1931, amb nomes dos mesos de proclamada la República. Un Patronat fundat el 1902 i estava sota la protecció de la reina regente María Cristina. Que actuava com casa d’ acollida i suposadament pretenia retirar les dones de la prostitució.
El gener de 1932 ja es produeix un dels debats sobre la prostitució més intensos de la historia del parlamentarisme espanyol. Debats que possiblement no s’han produït encara després de 40 anys de democràcia tot i que com sembla aquesta democràcia esta fonamentada en la defensa dels drets humans i suposadament també de les humanes.
Clara Campoamor, com a membre del Partit Radical, es pronuncia en el debat contra la reglamentació de la prostitució. Campoamor parlava de la prostitució com un “vici” o d’ una “xacra social” i acusava a l’ Estat de proporcionar a través dels dispensaris mèdics els “carnets” en els que es certificava que la prostituta que ho tenia era una “sana probable” sense cap mes informació si era major d’edat o no, venia a dir que no era un dret per les prostitutes, mes haviat una tranquil·litat pels prostituïdors.
El 28 de juny de 1935, totes les forces polítiques de la Cambra acorden la abolició de la prostitució reglamentada. El decret que suprimia tota reglamentació oficial sobre la prostitució establia en el seu article primer que la prostitució era considerada “un modo de vida no lícito”. El 1936 hi ha el cop d’estat feixista, la resta es ben coneguda.
Han passat 86 anys, encara no s’ha produït un debat similar, opinions per tots els gustos. Es urgent situar la prostitució com un fet polític, cal saber on som per saber què fer. Si es situa fora del terreny polític es classifica com una elecció personal i es quan ens permet mirat cap un altre costat. La prostitució i l’ús de les dones per part dels homes és una qüestió política, igual com abolir la violència masclista en general.
El neoliberalisme es una carta blanca a l’explotació, es una corrent que no només s’està produint a Europa, també a tot el món, es basa en l’economia de lliure mercat, l’autoregulació de mercats, el comerç entre països. Però és una corrent que no reconeix les condicionants entre països pobres i països rics. És la ‘Globalització de mercats’. Les dones tractades com un producte d’aquest mercat.
Posicionaments molts, massa enfrontats, en aquell moment i ara també. El que potser va sent hora de prendre decisions. Ens preguntem quan tindrem aquest debat, quan començarem a tenir les coses clares, fins quan estarem disposades a sustentat la cultura de la prostitució perquè és una cultura de domini i de privilegi per als prostituïdors.
AIO.cat- Associació per la Igualtat i la Recerca
Membre de la plataforma catalana de suport al Lobby de Dones
El Lobby Europeo de Mujeres de España (LEM España) organitza el dimarts 23 de novembre a les 18 hores la jornada “La llei trans a examen. Anàlisi i reflexions des d’una perspectiva feminista” en el marc de les activitats per commemorar el Dia Internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones. L’acte es celebrarà al Col·legi de Periodistes deCatalunya (Rambla Catalunya, 10, principal).
Aquesta jornada, que compta amb el suport de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya i la Plataforma catalana de suport al lobby europeu de dones, pretén analitzar a fons el projecte de llei trans presentat pel Govern espanyol. Per això, convida a dues expertes en dret i polítiques feministes per desgranar les novetats d’aquesta proposta que modificaria la Llei d’Identitat de Gènere de 2007 i l’aprovat a la Llei integral contra la violència de gènere l’any 2004.
Conferència “El Dret Comunitari sobre igualtat de sexes i sobre no discriminació” a càrrec de Teresa Nevado Bueno, secretaria General de LEM España i ex diputada de la Comunitat de Madrid i portaveu de la Comissió d’Igualtat.
Conferència “El projecte de llei trans i les objeccions del moviment feminista a Europa” a càrrec de Tasia Aránguez Sánchez, doctora en Dret, llicenciada en Filosofia i Premi d’Investigacions Feministes de l’Instituto Aragonés de la Mujer.
Tasia Aránguez, com a jurista especialitzada en temes de dona, desgranarà els punts claus d’aquest nou projecte de llei. Per la seva banda, Teresa Nevado, experta en relacions de gènere, violència contra la dona i mesures polítiques, i que ha participat en la gestió de projectes internacionals com Equal, Europaid o Twinning, compararà la proposta espanyola amb la legalitat a altres països europeus com Anglaterra o Suècia.
Rosa Maria Fernández, presidenta del LEM i de la Plataforma de suport al lobby europeu de dones, serà l’encarregada de presentar la jornada.
“El Generation Equality Forum marca un canvi històric positiu de poder i perspectiva
Els defensors de la igualtat de gènere han pressionat per obtenir plans d’estímul i recuperació sensibles al gènere per garantir que les dones i les nenes no quedin enrere mentre el món es reconstrueix. Juntes ens hem mobilitzat per diferents sectors de la societat, de sud a nord, per convertir-nos en una força formidable, disposada a obrir un nou capítol en igualtat de gènere ”, va dir Phumzile Mlambo-Ngcuka, directora executiva d’ONU Dones.
Les monumentals conclusions arriben en un moment crític, ja que el món avalua l’impacte desproporcionat i negatiu que el COVID-19 ha tingut sobre les dones i les nenes.
“L’ecosistema de socis del Fòrum i les inversions, compromisos i energia que aporten per afrontar les barreres més grans a la igualtat de gènere ho faran possible
Compromís individual :
1) El Lobby Europeu de Dones -EWL- es compromet a defensar l’adopció de legislacions i polítiques dedicades a prevenir i combatre la violència masclista contra totes les dones i nenes, sobretot mitjançant la participació dels seus membres i socis en la defensa coordinada de la ratificació, la implementació i el seguiment dels instruments nacionals i regionals dirigits per prevenir i eliminar totes les formes de violència masculina contra dones i nenes, com el Conveni d’Istanbul del Consell d’Europa o el Conveni sobre l’assetjament sexual.
2)L’augment del reconeixement del paper de les ONG’s i EWL i es comprometen a defensar que els governs, les institucions, els finançadors i altres actors rellevants reconeguin oficialment i concretament la importància, la contribució vital i la indispensabilitat de les organitzacions de drets de les dones i els serveis essencials que proporcionen, sobretot mitjançant la millora i l’avanç de la participació de les organitzacions de drets de les dones ( en particular ONG i grups de base feministes que treballen per acabar amb la violència masculina contra dones i nenes) en tots els processos i espais rellevants de presa de decisions i per defensar l’augment dels seus recursos financers i capacitat operativa, inclosos els pressupostos sensibles al gènere.
3) Per a una educació sexual feminista el EWL es compromet a desenvolupar i promoure materials sobre educació sexual feminista. Així mateix es compromet a difondre aquests materials entre els seus membres, socis i institucions rellevants a nivell nacional i europeu i a defensar la inclusió, l’enfortiment, la promoció i la incorporació dels principis feministes a tots els nivells educatius.
Compromís col·lectiu:
1)Abordar la violència i l’assetjament al món laboral Un compromís conjunt de les coalicions de violència de gènere i justícia econòmica i acció de drets Nosaltres, els líders i responsables dels compromisos de les Coalicions d’Acció sobre Violència de Gènere i Justícia i Drets Econòmics, ens comprometem a prevenir i eliminar la violència de gènere i l’assetjament contra les dones en tota la seva diversitat en el món laboral, incorporant un sistema inclusiu, integrat i enfocament transformador de gènere que s’aplica a tots els sectors, ja siguin privats o públics, tant en l’economia formal com informal, i en zones urbanes o rurals; mitjançant un o més dels següents:
2) Incidència per a la ratificació i aplicació del Conveni núm. 190 de l’OIT;
3). Ratificació del Conveni núm. 190 de l’OIT i la seva aplicació efectiva d’acord amb la Recomanació núm. 206 de l’OIT;
4). Adopció i implementació de polítiques i programes relacionats amb el treball transformadors de gènere d’acord amb les disposicions de l’OIT C190 i R206;
5). Crear entorns de treball segurs i saludables que reconeguin el dret de tothom a un món laboral lliure de violència i assetjament.
El Webinar “Prostitució. Situació i perspectives” ha estat organitzat pel Lobby Europeu de Dones a Espanya (LEM) i per la Comissió d’Investigació de Maltractaments a Dones (CIMTM)
Madrid, 27 maig. 21. AmecoPress.– Com a part de la campanya També Per Ella, Un Futur en Igualtat (Her Future is Equal) s’ha celebrat la trobada en línia “Prostitució. Situació i perspectives “amb l’objectiu d’abordar la situació de sistema prostitucional europeu. La ponència ha estat portada a terme per Amelia Tiganus, activista i fundadora de Emargi; Núria Coronado, periodista i escriptora; Marta Fontenla, advocada i integrant de la Convocatòria Abolicionista Federal d’Argentina i Sara Vicente, advocada i membre de la Comissió d’Investigació de Maltractaments a Dones (CIMTM).
A Europa el 75% de les nenes i dones prostituïdes tenen entre 13 i 25 anys i, la meitat d’elles, van ser introduïdes en el negoci de l’sexe abans de complir la majoria d’edat. Les dones migrants són les més perjudicades ja que suposen un 85% de la prostitució. A més, no cal oblidar que el 67% del tràfic de persones de la Unió Europea respon a la demanda de compradors de sexe i un 96% de les persones explotades són dones. Amb l’objectiu de posar fi a aquesta situació i viure en una Europa igualitària, independentment del seu sexe, circumstància o procedència i on qualsevol persona tingui accés a les mateixes oportunitats, s’ha creat la campanya “També per a ella, un futur en Igualtat” . Aquesta iniciativa es realitza de manera simultània en set països ia Espanya està impulsada per LEM i CIMTM per tal de “fer incidència política i social per implantar el model nòrdic d’estratègia i posar fi a sistema prostitucional ia la tracta de dones amb fins d’ explotació sexual “, així ho ha definit la moderadora de l’debat Susana Martínez Novo. Les decisions que es prenen diàriament sobre la prostitució tenen un gran impacte en les dones. Segons Amelia Tiganus, activista i fundadora de Emargi, durant la pandèmia s’ha posat el focus en la prostitució, però creant la doble visió de tractar a les dones prostituïdes com “les altres”. Una prova d’això és no comptabilitzar com feminicidis a les dones assassinades dins de la prostitució, per això, Tiganus, ha retret els discursos de “falsa sororitat” amb les dones prostituïdes i reivindica l’ús de la llei, no només per educar, sinó com a garantia de seguretat social i salut pública. La pornografia és el màrqueting de la prostitució La fundadora de Emargi declara que 4 de cada 10 homes “no estan disposats a escoltar un no” a l’hora de tenir relacions sexuals. Tiganus continua dient que la prostitució no es fabrica sola, per a això és necessari un sistema neoliberal que generi els “puteros”, com ho fa la pornografia. La ponència de Núria Coronado, periodista i escriptora, ha destacat un pilar fonamental: la responsabilitat dels mitjans de comunicació per canviar la realitat que pateixen les dones i les nenes. De vegades quan ell o la professional de la informació no té “perspectiva abolicionista feminista” cau i reprodueix el discurs de les màfies. “Necessitem alçar la veu perquè el que li passa a aquestes dones és una cosa que competeix a totes”, ha conclòs la periodista.
Aprovació d’una llei La solució passa per una llei abolicionista de sistema prostitucional que ja ha estat presentada a el Govern, així ho ha explicat Sara Vicente, advocada i membre de CIMTM. La campanya europea planteja un model similar a la Llei Sueca (1999) amb l’objectiu de sumar a més països de tots els continents. En l’actualitat Noruega, Islàndia, Irlanda, Canadà i França ja compten amb llei abolicionista. “Esperem que Espanya s’incorpori a aquest elenc de països que acullen aquest model igualitari”, ha desitjat Vicente.
El projecte de llei que planteja Espanya es va elaborar al novembre de 2019 i, segons expliquen les ponents, és única al món perquè incorpora un text complet i articulat de caràcter integral amb tres objectius principals: garantir els drets reconeguts d’aquesta llei, desmantellar la estructura que permeti el lliure albir de sistema prostitucional i acabar amb el proxenetisme
En un esdeveniment que va reunir eurodiputats, representants de la societat civil i representants polítics, la coalició Brussels Call va llançar la campanya Her Future is Equal, que demana l’adopció de l’Model nòrdic a tot Europa per eliminar l’explotació sexual i protegir totes les dones i nenes de la violència. A Espanya, LEM participa a la campanya al costat de la CIMTM.
Una Europa en igualtat és aquella en la que tothom, independentment del seu sexe, circumstància o procedència, té accés a les mateixes oportunitats i opcions a la vida. Aquest és el principi que sustenta la nostra nova campanya També per a ella, un futur en igualtat.
Com a resultat d’una iniciativa de nou anys en què han participat desenes d’eurodiputats i més de 200 organitzacions de la societat civil, aquesta nova campanya fa una crida a l’acció a la UE i als Estats membres per aconseguir una Unió Europea lliure d’explotació sexual i tràfic de persones.
És imprescindible emprendre el camí per resoldre les desigualtats que condueixen a l’explotació sexual. Centrar-nos en solucions, alternatives i polítiques reals que reflecteixin les realitats de la prostitució a Europa ens permetrà crear un futur millor per a totes les dones i nenes d’Europa.
Brussels ‘Call proposa el Model d’Igualtat (també conegut com a Model nòrdic) com un enfocament provat per combatre la complexa qüestió de l’explotació sexual, amb l’objectiu de conscienciar sobre les seves causes profundes i sobre els danys que ocasiona. El Model d’Igualtat despenalitza a les dones i nenes que queden atrapades en la prostitució, protegint-les de les seves abusadors. A més responsabilitza els compradors de sexe pel seu comportament. El Model d’Igualtat dóna suport, educació i oportunitats perquè totes les persones tinguin opcions reals de vida.
La campanya També per a ella, un futur en igualtat fa llum sobre les desigualtats a l’reunir dades i xifres sobre la prostitució i el tràfic, així com la persecució que pateixen les supervivents de la prostitució. A l’establir el vincle entre la migració, la tracta de persones i l’explotació sexual, Brussels ‘Call subratlla que les dones migrants constitueixen el 84% de les dones prostituïdes a la UE. A més, el 65% del tràfic a la UE condueix a l’explotació sexual i el 95% de les persones explotades són dones.
“La campanya Her Future is Equal és una part essencial del nostre esforç per col·laborar amb els responsables de la presa de decisions a nivell nacional i europeu per abordar la violència contra les dones i les nenes. En particular, ens agradaria aprofitar aquesta oportunitat per reforçar la nostra crida a la implementació de la Directiva contra el tràfic i la introducció d’una acció legislativa de la UE per posar fi a l’explotació sexual com a part d’un marc legislatiu per abordar la violència contra les dones i les nenes “- ha dit Joanna Maycock, secretària general de l’European Women ‘s Lobby.
Com a part de la campanya, LEM Espanya i CIMTM celebraran en les pròximes setmanes dues trobades virtuals amb expertes de la societat civil i representants polítics. Properament donarem més informació a través de les nostres xarxes socials sobre els actes i la campanya. Poden seguir-nos a través de Twitter, Instagram i Facebook.
Més informació sobre la campanya a brusselscall.eu Per veure el vídeo de la presentació de la campanya faci clic en aquest enllaç.
Condemnant la recent decisió de Turquia i la intenció anunciada per Polònia de retirar-se de l’Conveni d’Istanbul, en un nou informe de l’European Women ‘s Lobby crida l’atenció sobre el paper crucial de l’Tractat en la protecció de dones i nenes de la violència masclista.
Per commemorar el desè aniversari de l’Conveni d’Istanbul sobre prevenció i lluita contra la violència cap a les dones i la violència domèstica, l’European Women ‘s Lobby (EWL) ha llançat un nou informe titulat “Cap a una Europa lliure de violència masclista contra dones i nenes” .
Aquest informe ha estat desenvolupat amb l’anàlisi de l’Observatori de Violència contra les Dones i les Nenes de l’EWL (VAWG) i analitza l’estat de la implementació i l’impacte de l’Conveni d’Istanbul en el context de l’augment alarmant de la violència de gènere contra les dones i les nenes, a causa de la crisi de l’COVID-19.
L’anàlisi detalla els èxits assolits fins a la data en els 23 països que han ratificat el tractat, subratllant el paper clau de la Convenció en la promoció de canvis positius en les mesures de prevenció, enjudiciament i protecció per a combatre la violència contra les dones i les nenes. Entre els principals troballes:
En 14 dels 23 països analitzats (61%), s’han intensificat els esforços per prevenir la violència contra les dones i les nenes i la violència domèstica.
En 15 dels 23 països analitzats (65%), les millores en les investigacions i l’enjudiciament ja són visibles.
19 dels 23 països examinats (83%) han millorat els serveis de protecció per a dones víctimes de violència i víctimes de violència domèstica.
No obstant això, l’informe també fa llum sobre les profundes i persistents desigualtats que impedeixen el progrés en l’eliminació de la violència masclista, fent sonar les alarmes sobre la creixent oposició política contra el Conveni d’Istanbul presenciada en alguns països europeus i el bloqueig polític que impedeix l’adhesió de la UE a l’tractat.
L’anàlisi també subratlla les greus preocupacions i la condemna expressades per EWL amb motiu de la decisió de el president Erdoğan de retirar a Turquia de la Convenció, i la intenció recentment anunciada de Polònia de fer el mateix, establint recomanacions per abordar col·lectivament amb urgència aquestes barreres .
“El nostre informe no podria ser més oportú. Amb l’augment de el risc de violència provocat per la crisi de COVID-19 i la intenció d’alguns països de soscavar el paper clau de l’Conveni d’Istanbul, les dones i les nenes a Europa s’enfronten a majors amenaces a la seva seguretat. Malgrat els importants avenços aconseguits fins ara, encara es necessita amb urgència una acció col·lectiva a Europa per promoure la ratificació i aplicació de la Convenció, que segueix sent l’instrument legislatiu més complet fins a la data destinat a prevenir i protegir a les dones i nenes de la violència. L’oposició a la Convenció és l’oposició als valors fonamentals de la UE (2), inclosos els drets humans de les dones, i el nostre dret a viure les nostres vides lliures de violència “- va dir Joanna Maycock, secretària general de EWL
“Aquest informe mostra que l’acció coordinada per prevenir la violència contra les dones i les nenes i protegir-les de la violència domèstica si funciona, i que la Convenció d’Istanbul ha exercit i seguirà exercint un paper fonamental per orientar les realitats nacionals pel camí correcte . Convidem a figures polítiques a unir-se a les veus de les dones i nenes de tot Europa: forts i unides per demanar una acció conjunta per contrarestar les perilloses tendències misògines i promoure els valors d’igualtat i democràcia “, va dir Laura Albu, vicepresidenta de EWL i Observatori de Violència contra les Dones i les Nenes.
Plataforma Lobby Dones 