El dia 6 de març l’ Ajuntament de Terrassa va concedir-li la Medalla d’ Honor de la Ciutat, per les seves aportacions al feminisme havent creat al 1991 la primera Regidoria per treballar pels objectius d’ igualtat d’oportunitats per les dones de la ciutat.Aquesta Regidoria va ser la primera de tot Espanya, amb el nom de Regidoria de Promoció de la Dona.

Una vida dedicada a la lluita pels drets de les dones, i amb altres fundant associacions de dones per Terrassa així com va impulsar juntament amb altres dones el Casal de la Dona d’on va ser la primera presidenta el 1986.

La nostra companya de la Plataforma, l’Emma Fernàndez, amiga i feminista activa va fer la glossa per la Rosa Maria en el Ple abans de que l’alcalde el Sr. Jordi Ballart li poses la Medalla.

Tot seguit pengem aquí els seu escrit.

Glosa 

Bona tarda, senyores i senyors, autoritats, amics i amigues. Mi nombre es Emma Fernández López. Es un gran placer estar hoy aquí para acompañar a mi muy querida amiga Rosa Mª, con la que me unen lazos muy profundos de amistad y de militancia feminista.

Es un honor compartir con todos ustedes este acto, que preside el Ilmo. Sr. Jordi Ballart i Pastor, alcalde del Ajuntament de Terrassa, quien hará entrega de la Medalla de Honor de la ciudad a Rosa Mª Fernández Sansa. También nos acompaña la Ilma. Sra. Nuria Marín García, Segunda Tinent de Alcaldía. Guardonada amb la Creu de Sant Jordi el 2018, que fue quien presentó, en el plenario de enero de este año, la candidatura de Rosa Mª Fernández Sansa para otorgarle la Medalla de Honor de Terrassa. En 1991 el entonces alcalde de Terrassa, Ilmo. Sr. Manuel Royes i Vila, ofrece a Rosa Mª crear la primera Regidoria de Promoció de la Dona, con el objetivo de abrir nuevos caminos y activar la participación de las mujeres en los distintos ámbitos de la sociedad. Cabe destacar que esta iniciativa de instaurar una Regidoria de la Dona, fue pionera en toda España. Quiero dedicar una mención especial a Mariona Junyent i Parera. Considera a Rosa Mª una maestra y le envía un abrazo por su merecido homenaje. Debido a un accidente, hoy lunes seis de marzo, han operado a Mariona, razón por la cual no ha podido asistir a este evento.

La clave del triunfo feminista está en la paciencia revolucionaria

(María José Urruzola)

Rosa Mª Fernández Sansa ha dedicado su vida a luchar por la Libertad con mayúscula. Siempre ha sido una mujer valiente y perseverante. Merece la pena recordar que sufrió cárcel durante el franquismo; tras su detención en la tétrica comisaria de Terrassa en la calle Unión, y una vez en prisión, se dedico a dar clases de catalán, a tejer prendas de lana, a estudiar… 

Cuenta que en su infancia tuvo un maestro de excepción, su abuelo quien le inculcó que debía prepararse para lograr ser independiente. Este ha sido el hilo conductor de la existencia de Rosa Mª: estudiar con ahínco, trabajar duro desde la adolescencia, además de impulsar una batalla tras otra a fin de lograr que las mujeres pelearan con alegría por alcanzar sus derechos y que la llevaría a defender el feminismo de la igualdad. 

He de confesar que estoy como santa Teresa: vivo sin vivir en mi. Paso las noches escribiendo mentalmente, cada noche el relato es diferente, pensando en como puedo transmitir la magia que imana Rosa Mª. He hurgado en mis recuerdos, vienen a mi memoria imágenes de vivencias personales y de militancia feminista en distintos foros, compartidos con ella. 

La veo leyendo poesía, la poesía requiere silencio, es contemplación, sosiego… Todos sabemos que Rosa Mª es acción en estado puro, pero también una persona que piensa, que posee un agudo criterio propio. No es casualidad que haya estudiado Historia del Arte y Antropología Cultural.

La Historia del Arte es una disciplina que implica conocer la evolución en el tiempo de los seres humanos. La Antropología es la ciencia que estudia las particularidades físicas, los patrones sociales y las pautas culturales de las comunidades humanas. Ambas disciplinas conducen a conocer la inhalación profunda del género humano.

También la imagino, en su casa del Pirineo, sentada frente a la chimenea, absorta en la ensoñación de la danza del fuego. El contacto con la naturaleza, sentir crecer la hierba, hundir sus manos en la tierra, todo ello le otorga el privilegio de la fuerza, ese don que ella, con suma generosidad, comparte con todos nosotros. Rosa Mª abraza al mundo y si la necesitas ahí llega ella.

Sin Feminismo no hay democracia

Denuncias 

1.188 mujeres asesinadas en España por violencia machista, desde 2003 hasta el pasado mes de enero de 2023. 864 asesinatos cometidos por ETA desde 1968 a 2011.

El filosofo Byung-Chul Han, en Capitalismo y pulsión de muerte, indica que en ciertos casos (cita textual): “Los datos por sí solos no aportan sentido ni verdad”. Hago mía esa idea y no les acribillaré con aburridas cifras. (Sin olvidar que las cifras y los datos son importantes).

La tiranía que soportan las mujeres en el mundo es infumable. Cabe resaltar los brutales asesinatos en Irán. Afganistán las entierra en vida. Hablemos de las Granjas de vientres de alquiler, un negocio monstruoso, sádico, abarca el triangulo del opio (Tailandia, Laos y Camboya). Añadamos, entre otros a Nepal, Guatemala… Sin callar que Ucrania es el centro europeo de la “industria” de los vientres de alquiler. En los conflictos armados la violación es un arma de guerra ancestral. La sufren las jóvenes, las ancianas y las niñas. Secuestros, prostitución, esclavitud y todas las sevicias inimaginables.

Breves pinceladas sobre la Historia del Feminismo

A nivel mundial la historia del Feminismo abarca más de dos siglos. Por dicha razón sólo reseñaré algunos hechos acaecidos en Catalunya y España. La Primera Ola feminista está vinculada a la II República, la Segunda Ola se inicia a finales de la década de los años sesenta. Bajo el ardor de la lucha antifranquista, surgen las primeras organizaciones de mujeres en Catalunya y en el Estado español. 

Aún en la clandestinidad, en los primeros años setenta se celebran en Barcelona y en Madrid distintas jornadas y reuniones. Se vindica la abolición de la prostitución y los derechos de las prostitutas, el derecho al aborto y la salud, la despenalización del adulterio, la legalización de los anticonceptivos y un largo etcétera. 

En 1979 Lidia Falcón funda el Partido Feminista de España. Elvira Siurana en su ponencia homenaje por el 75 aniversario de Lidia Falcón escribe: “El Partido Feminista tuvo impacto en la sociedad, sobre todo en la catalana. Eran años de éxitos. Pero despertó las iras de los partidos de izquierda y lamentablemente las de las compañeras feministas, la mayoría y sobre todo las más activas y preparadas, eran a la vez militantes en esos partidos de izquierda. En aquella época hablar del poder para las mujeres era un anatema. No lo quiero ni contar, estará en los escritos.” 

En la década de los ochenta, se consiguen importantes cambios legislativos, en esos años el movimiento feminista goza de gran relevancia. Brilla la satisfacción de haber alcanzado varios de los objetivos deseados, entre ellos casas refugio para mujeres que han vivido violencia machista, centros de planificación familiar, la despenalización de las operaciones de cambio de sexo, la regulación del divorcio, etc. Infortunadamente en los ochenta también llegó el Desencanto… 

Entre los años noventa y el nuevo milenio, el feminismo amplió su radio de acción a un ritmo vertiginoso. Abrazó nuevas metas incidiendo en la enseñanza, la salud, las relaciones sexuales y sociales. Aparecieron ideas inéditas, nuevos grupos… 

A mediados de los noventa, en una reunión en Ca La Dona, Nuria Fernández Sansa, me presentó a su Hermana Rosa Mª, a quién ya conocía de vista por haber coincidido con ella en algún sarao feminista, aunque nunca habíamos entablado relación. A partir de dicha reunión he colaborado con Rosa Mª durante más de veinte años, organizando diversas acciones y actos en nuestra incansable lucha en defensa de los derechos de las mujeres.

En 2023 el movimiento feminista está en guerra, tanto a nivel internacional, como nacional y local… Se ha fracturado en dos facciones irreconciliables: el movimiento Queer y el Feminismo Clásico. Otra razón para la tristeza. 

Otros apuntes   

La Plataforma Catalana de Suport al Lobby Europeu de Dones, el Lobby Europeo de Mujeres de España (LEM), miembro del European Women’s Lobby (EWL) y el Lobby de Dones de Catalunya, colaboran con distintas entidades feministas para erradicar la prostitución. El Lobby y la Plataforma organizaron en mayo de 2006 el III Seminario sobre Abolición de la Prostitución, celebrado en el Colegio de Periodistas de Barcelona. Rosa María Fernández Sansa, presidenta del evento, manifestó: “Se ha de acabar con la cultura de la prostitución porque es una cultura de dominio y de privilegio para los prostituidores, así como de discriminación y violencia”.

La Ley del solo sí es sí, está haciendo correr enfurecidos ríos de tinta. Rosa Mª y yo habíamos comentado sobre otro peligro que acecha en dicha ley: la legalización de la prostitución, según ciertas tesis es sexo consentido. Al leer lo que nuestra apreciada compañera Maricel Chavarría describía en su artículo, se fortalecieron nuestras peores sospechas.

Maricel Chavarría ha publicado diversos artículos sobre prostitución. El 9/II/2023, en La Vanguardia, analizaba distintas consecuencias de la Ley del solo sí es sí con el titulo Consentidora sexual. Tal como advierte en dicho escrito: “el putero paga y la persona prostituida…  consiente. No es difícil, así intuir ahí un texto legal que allana el camino para regular esa práctica”.

Se ha abierto una profunda brecha, a nivel internacional, entre el feminismo clásico, el cual defiende que la Ley Trans provoca el borrado de las mujeres, y otras corrientes feministas que implantan, caiga quien caiga, la teoría Queer, tesis de la filosofa norteamericana, Judith Butler. 

La profesora Juana Gallego escribía en el diario Público (13/11/2020), Feroz reacción internacional contra las mujeres. Dicho artículo desgrana abundante información sobre entidades publicas y privadas que apoyan la ley trans. Ante el interés de tantas instituciones lanza una pregunta “¿no os hace levantar sospechas sobre las benévolas intenciones que les mueve”? Juana Gallego ha sufrido en carne propia la represión por defender sus ideas.

Anna Balletbò, en su artículo Mogambo, publicado en El Periódico, el 5/12/2022, argumenta lo siguiente: “Créame señora Montero, cuando muchas feministas le discuten aspectos de la Ley Trans o de la Ley solo sí es sí, que usted ha impulsado no lo hacen con afán de llevarle la contraria”.

Antoni Puigverd, La Vanguardia (16/11/2021), nos advierte en: Modas inmoderables. Según sus palabras “la ideología de género, se propone borrar las fronteras sexuales (es una operación de reeducación antropológica comparable, en radicalidad, a las más atrevidas de la historia)”.

Algunas anécdotas, para terminar

Un sábado por la mañana, día de mercado, Rosa Mª venía a visitar nuestra nueva morada. Hacía poco que Jean-Pierre y yo nos habíamos trasladado a Vilafranca del Penedès, ella conocía Vilafranca. Nuestro punto de encuentro era en una calle cercana al Ayuntamiento. Pasaba el tiempo y Rosa Mª no aparecía. Sabíamos que estaba en Vila. Debo reconocer que en estos casos el móvil es una maravilla, ring, ring, Rosa cariño ¿Dónde estás? Algo raro pasaba, oía a Rosa Mª como si estuviera a mi lado, me di la vuelta y allí estábamos, espalda contra espalda. Fue un momento realmente jocoso.  

Rosa Mª y yo amamos el arte. Participábamos en unas jornadas sobre feminismo en Madrid. El segundo día, entre la comida y la primera sesión de la tarde, decidimos fugarnos y rendir una visita al Museo Thyssen. Hay que reconocer que el Thyssen posee un glamour especial. No sólo su colección es magnifica, además es como un suntuoso sillón orejero que te abraza. Nada más entrar en el hall nos dimos de frente con dos colegas, ellas también se habían escaqueado del evento. Las cuatro juramos que jamás de los jamases confesaríamos nuestra escapada.

Ocho son los tesoros que posee Rosa Mª: una hija, dos hijos, dos nietos y tres nietas. Per Nadal, junto con Miquel, se reúnen todos para disfrutar de la laboriosa y sabrosa escudella i carn d’olla que cocina Rosa Mª. Parece ser que hay una larga lista de espera, (algunas lenguas dicen que puede compararse a las de la Sanidad), para ser adoptado por un día y así poder degustar, aunque no sea Nadal, la sin par escudella de los Ocho Tesoros.

Y para acabar

“La rosa no dejaría de ser rosa, y de esparcir su aroma, aunque se llamase de otro modo.” (William Shakespeare en Romeo y Julieta).

Gertrude Stein escribió el aforismo Rosa es una rosa es una rosa es una rosa, (la primera Rosa es el nombre de una persona), era parte del poema Sacred Emily. Stein pensaba que con aquel verso la rosa se hizo roja por primera vez en la historia de la poesía en ingles. La bandera de Rosa Mª es roja, es roja, es roja, es la marca de su singular hacer allí donde teje su labor.

Gracias   – (6/III/2023)

Emma Fernández López – Plataforma Catalana de Suport al Lobby Europeu de Dones 

—————————————————————————————————————————————–

Discurs de la Rosa Mª Fernàndez Sansa

Exposisició 

Sr. Alcalde, Sres. Regidores, Srs. Regidors. Amics i amigues, companyes i companys, i família tota.

Em sento contentíssima de rebre aquest gran honor de la concessió de la Medalla.  Moltes gràcies a tot l’ equip de govern que ho ha fet possible. Gràcies Sr. Alcalde.

Gràcies Emma per aquesta glossa tan entranyable.

Jo sola no seria mereixedora de la medalla per que una persona sola no fa tota la feina que he fet al llarg dels anys. Si ha estat possible és perquè he tingut unes circumstàncies  i unes persones que m’ho han facilitat.

Anem als antecedents

Sempre he pensat la sort que vaig tenir de néixer en la família que em va educar en valors cristians per part de la meva mare, valors de solidaritat i llibertat per part del meu pare. El meu avi també em va influenciar molt, sempre em deia  que no calia  aprendre a cosir com m’ensenyaven l’avia i la mare per que deia que així no canviaria mai el món, elles es guanyaven la vida cosint a casa. Per la meva mare vaig anar sempre a missa; fins que un dia dels meus 17 anys davant el St. Esperit no vaig entrar i sabia que mai més ho faria per que l’Església no responia a les ensenyances de Jesús.

El meu pare, era el petit de quatre germanes, que l’acusaven de que m’estimulés a estudiar, tot dient-li que no em casaria mai, ell em deia que no les hi fes cas, que jo el que havia de fer era tenir una carrera, viatjar per veure que el món era alguna cosa més del que vivíem i que si em casava fos tard.

D`aquí el primer viatge a França amb la meva amiga  Núria  amb autoestop. Vam arribar a París i vam bellugar-nos per l’ambient universitari, on encara passat més d’un any hi havia reductes del maig del 68. En els albergs vam conèixer  noies i nois d’altres països. El que ens interessava eren les realitats polítiques que vivien. Després de sopar s’establien unes  converses molt interessants que acabaven molt tard de la nit

Cada any vam repetir autoestop viatjant per tot Europa. Acabàvem tots els viatges a Marsella on vivia el meu “onclu” Fernández, anarcosindicalista de la CNT, militant i vaguista de la Canadenca, i ara faig  un parèntesis, ( a la vaga de la Canadenca i la seva extensió a les fàbriques del tèxtil va comportar que el 80% dels vaguistes fossin dones, això no s’explica mai). I tanco el parèntesis. El meu onclu dic, ens portava a conèixer anarquistes exiliats com ell. 

En una d’aquestes visites  vam conèixer a la Federica Montseny. Ens omplien la motxilla de llibres anarquistes, evidentment eren il·legals a l’Espanya franquista. Els passàvem per la frontera dins els sacs de dormir, ens feia por  però no ens els van trobar mai. Com podeu veure en cada viatge rebíem una bona formació política. 

Quan amb la família vaig venir a viure a Terrassa al 1966 vaig buscar de seguida algun Agrupament Escolta, doncs a Badalona ja hi participava i era la manera de trobar amigues. A l’escoltisme vaig anar copsant l’estimació per Catalunya i les diferències entre els nois i les noies en quan les possibilitats d’ activitats. Quan comences a qüestionar les diferencies de tracte, de drets, de possibilitats i de vides molt més lliures per part dels homes et va sorgint la rebel·lió de la injustícia que això suposa.

A la Universitat si t’interessava entraves en contacte amb organitzacions polítiques i tantejaves la teva participació en algunes d’elles. Així va ser com vaig començar a militar políticament. En principi vaig constatar que la realitat  masclista era a totes les organitzacions i partits polítics, en cap dels seus discursos plantejaven la discriminació de les dones. Estava convençuda i segueixo estant-ne, que el drets de les dones en igualtat de condicions és un pilar fonamental per construir la democràcia per la que lluitàvem i la que volem seguir defensant.

El setembre del 1975 vaig ser detinguda i empresonada per la meva militància  política juntament amb més persones. Des del 1972 militava en un grup polític. La detenció i l’empresonament va ser una experiència de molts sentiments, va ser dura i amarga, però també solidaria amb les altres preses i de creixement del pensament analític.

Vaig tornar a la Universitat per acabar la carrera. El meu pare havia mort al 1974, jo era la filla gran. Em vaig responsabilitzar del negoci familiar, tenia una germana i dos germans encara molt petits 5 i 7 anys, en Jordi i el Xavi. Però  jo volia acabar la llicenciatura. Vaig compaginar l’estudi i el treball  com sempre havia fet.

I per sort al 1976 al Paranimf de la Universitat de Barcelona s’organitzen les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, on es van exposar per primera vegada en un fòrum de debat públic i obert les reivindicacions i demandes de les dones després dels llargs anys de la dictadura. Allí vaig entendre el valor de la comunitat que lluita junta. Com bé diu la Simone de Beauvoir  en El segon sexe “el Feminisme és una forma de viure individualment i de lluitar col·lectivament”. Vam tenir la necessitat d’espais propis. Espais de reivindicació i de socialització. on trobar-nos i identificar-nos. Vam constituir associacions. Va ser aleshores que vaig optar per la lluita feminista com l’eix de la meva aportació a la societat.

Així doncs la meva experiència feminista arrenca en una gran part a la família, una altra part incipient a l’Escoltisme i especialment a la Universitat. La rebel·lia era gran per que el masclisme imperant junt amb el feixisme ens ofegava i per això a començaments dels anys 70 vam optar per actituds contraries a les normes que ens imposava el nostre gènere. Desafiàvem els conservadorismes, entràvem soles o amb amigues als bars, començàvem a fumar i prendre alcohol. Vam desterrar les sabates “de xarol amb una mica de taló” que tan agradava a les mares, ens vestíem amb faldilles llargues i portàvem una cistella de palla.

Vinc d’una generació feminista que vam lluitar per aconseguir els anticonceptius, l’avortament, les guarderies, el divorci, la baixa maternal, la llibertat sexual (per a les dones, per ells ha existit sempre), l’escola mixta, la independència econòmica, el respecte a les pròpies decisions, la rebel·lió contra el domini del pare o el marit que ens havien d’ autoritzar si volíem estudiar, viatjar, tenir negoci o compte propi al banc. Una generació que ens vam independitzar dels pares, dels companys, dels ensenyaments religiosos, de les ments caduques catòliques, que s’estiraven dels cabells si anàvem d’excursió un cap de setmana nois i noies juntes. L’objectiu era rebel·lar-se contra el nostre destí. Un destí que no  escollíem personalment, sinó que era fruit d’ un sistema social del Patriarcat imposat per la religió i la Dictadura.

Calia identificar els estereotips de gènere, aquest  constructe que ens condiciona a no ser lliures i especialment ens indica quin lloc hem d’ocupar com a dones a la societat.  Era important que ens mobilitzéssim col·lectivament per la defensa dels nostres drets i alhora participar en les lluites polítiques per que s’hi afegissin les nostres reivindicacions. Parteixo d’un principi irrenunciable que és el reconeixement de les dones com a subjecte polític.

Hi va haver un temps que els partits polítics van pensar que eren molt feministes quan començaven un discurs tot dient : companys i companyes… i al final com qui s’adona que li manca alguna cosa parlaven dels joves i les dones, com uns annexes ignorant que les dones no som un col·lectiu sinó que som més de la meitat de la humanitat. 

I ara explicaré com va ser que vaig entrar en aquest Ajuntament 

Quan l’Alcalde el Sr. Royes a principis del 1991 em va proposar anar d’independent a les llistes del PSC per tirar endavant polítiques per a les dones, d’entrada li vaig dir que no ho veia clar, que ja m’ho pensaria. La política oficial, jo en deia “política de saló”, feia temps que no m’interessava. El disgust de la Transició tan pactada pels partits oficials m’havia deixat indiferent. No era el camí. Però ho vaig parlar amb les meves amigues feministes i totes van acordar que ho havia d’ acceptar : “En tindrem una a dins- em van dir- i s’ha d’aprofitar”.

Vàrem fer un pacte : Jo aniria a les llistes i elles estarien atentes al que jo feia a l’Ajuntament. Si el “poder” se’m menjava m’ho dirien i jo dimitiria. Quan ens trobàvem en parlàvem. Les decisions les  prenia  jo; però sempre he escoltat els suggeriments de les persones que m’han rodejat a la feina i de les amigues feministes. Així doncs vaig començar l’aventura de Regidora al Juny del 1991. Vaig deixar les classes a Persones adultes, la meva estimada professió. Després dels anys de  política oficial hi vaig tornar donant classes a les dones de la presó.

He de confessar que en aquell moment jo no tenia ni idea del funcionament d’un Ajuntament, ni quins eren els passos, ni a qui dirigir-me. Al començament em vaig sentir com un pop en un garatge, com diu la dita. Però de seguida el Manel Galindo, cap de ganinet de l’Alcalde, em va venir a salvar i sempre que el vaig necessitar  em va donar un cop de mà. Em va suggerir fer una sol·licitud pública d’una persona treballadora de l’Ajuntament que volgués participar d’aquesta nova Regidoria. 

El perfil que jo necessitava era  que fos dona, de mitjana edat i que conegués el funcionament de l’Ajuntament i que tingués fills. I em preguntareu per què havia de tenir fills? doncs per que la realitat d’una dona que treballa fora de casa és molt més difícil si te fills i si  a més no era massa jove, comprendria millor el que em proposava fer. Tot seguit l’Amparo Villar es va oferir. Tenim la mateixa edat.

Agraeixo a l’Amparo que es va entusiasmar des del primer moment. S’hi va llençar de cap. Totes dues vam desenvolupar la Regidoria de Promoció de la Dona. Cada una des de la seva posició vam anar donant vida  als projectes i als programes, i mica a mica vam aconseguir el pressupost que necessitàvem  pels nostres objectius. 

No va ser fàcil : el que proposàvem era molt nou i es feia difícil  a la comprensió administrativa d’un Ajuntament. Vam lluitar per comptar amb tot lo bàsic que necessita una Regidoria i a la vegada el que es necessitava específicament per a la nostra, com una psicòloga, una assessora laboral, un espai de documentació, un servei d’atenció a les dones lesbianes, que fos centre de dinamització feminista… En definitiva necessitàvem un espai propi per que les dones de Terrassa identifiquessin un punt a la ciutat on poder consultar, explicar, trobar informació, etc. que les  professores hi trobessin recursos per les seves classes i les alumnes poder fer treballs sobre feminisme.

Així va ser com va sorgir la Casa Galèria.  

Molt aviat vam haver d’ampliar personal i des del mateix  Ajuntament es van oferir dones per treballar a  la nova Regidoria. Moltes gràcies a totes elles. 

Vam tenir una gran resposta ciutadana i la Casa Galèria es va anar consolidant com a centre de referència per a les dones de la ciutat. Era l’espai propi per a les dones de qualsevol racó i condició social de Terrassa. Cada cop es feia més gran. A vegades a petició d’elles i d’altres pel que copsàvem en les seves consultes es va creure necessari estendre la formació a col·lectius diversos. 

Formació al Col·legi d’advocats, als metges de la Mútua i a la policia local i nacional. Les dones no queien per les escales cada dia, com deien els informes, ni era gens fàcil denunciar al seu agressor sense protecció, ni havien de declarar davant de tothom i sentir-se qüestionades per si la culpa era seva. Aquests col·lectius necessitaven eines per la seva feina i van acceptar molt bé la formació que els oferíem. 

A la vegada vam pensar en la necessitat d’un espai formal com el que tenien totes les altres Regidories i vam constituir el Consell Municipal de la Dona. Allí estaven representats  els partits polítics i les associacions de dones que hi havia a la ciutat. Un espai de posta en comú de les accions de la Regidoria i de les propostes de les associacions. El 8 de març es planificava i s’organitzava des del Consell. Sincerament crec que entre totes vam posar les bases per que la Casa Galèria al llarg del temps segueixi sent el motor de noves propostes i projectes i s’hagi  ampliat a més àmbits. Cal dir que l’Alcalde Sr. Royes sempre ens va recolzar.

No vull deixar d’agrair a la Isi Mena i la Teresa Casanovas la gran feina que em van estalviar i que me la van fer molt més fàcil. Sempre havia pensat que qui tenia secretaria tenia molta sort i realment amb elles ho vaig constatar.

Gràcies “secres”

Després vaig assumir la Regidoria de Cultura, on hi havia un equip de professionals molt potent  que m’ho van fer molt fàcil i una secretària  esplèndida, la Silvia Piñol. Va ser una etapa molt bona on vam treballar molt però vull significar el monument a la Dona de l’Andreu Alfaro, un monument en homenatge a tantíssimes dones que van engrandir les fàbriques terrassenques del tèxtil amb el seu treball d’hores i hores.

No vull deixar de mencionar una altra  Regidoria que també se’m va encomanar: la de  Comunicació i Turisme. Amb un equip de  dones molt  professionals de les quals en vaig aprendre molt. Gràcies també a elles.

Sempre he preferit treballar en equip sense al·ludir la responsabilitat de la decisió ni les seves conseqüències. No amagaré que al llarg del camí hi van haver algunes pedres però les vam anar saltant. Gràcies a totes les dones i els homes amb qui vaig treballar i vaig poder fer el  que se m’havia encomanat.

Després va venir la Diputació per poder oferir als Ajuntaments propostes que els facilitessin dur a terme  les polítiques d’Igualtat. 

Remenant en la història veiem que  hi han hagut  moltes dones que han treballat perquè la societat fos com la coneixem ara però en moltes ocasions els seus noms no apareixen. A elles, les pioneres, les transgressores del seu temps els devem molt dels conceptes i idees que avui ja estan assumits socialment.

Hi ha un document considerat el text Fundacional del feminisme com a moviment social. La Declaració de Seneca Falls, l’any 1848. Aquest document ha estat enterrat al llarg de la història; molt diferent del tracte que s’ha donat sempre  al Manifest comunista del mateix any de Marx i Engels.

Com aquest ignorat document sabem de dones artistes, pintores, musicòlogues, científiques que no en sabem els noms. Ni de les dones que van posar les bases ideològiques del feminisme, com Cristine de Pisan S.XV, Olympia de Gouges i moltes més. Sabem també de dones anònimes lluitadores, mestresses de casa, obreres rebels, milicianes, sindicalistes i un llarg etc. que han obert el camí a altres dones i per elles avui hem aconseguit els drets que tenim. M’agradaria  haver contribuït a obrir el camí a altres dones.  

I per anar acabant us dic que 

Al llarg de la meva vida sempre he estat rodejada de dones valentes que m’han fet coixí. De totes elles he après el valor de l’amistat i com diu la Marcela Lagarde  són “les meves sòcies de la vida”. Saludo a les amigues que compartim els  Lobby’s de Madrid i Barcelona, amb qui encara seguim activament treballant per a la igualtat de Drets. Contenta de veure tantes amigues aquí acompanyant-me, Marta, Amor, Rosa, Maite, Núria. Una gran abraçada a les amigues de Terrassa, les tres Carmes, l’Asun,  l’Anna. La Pilar, la Teresa, la Cris, la Maria, l’Helena… I saludo també a la Mercè, a totes les dones del Casal de la Dona i a les dones de les associacions amb qui vam treballar tant.

Família 

He deixat pel final parlar-vos de la meva estimada família per que primer he volgut explicar-vos la meva trajectòria. He sentit moltes vegades la duplicitat entre la vida productiva i la reproductiva, la de fora i la de dins i he volgut estar sempre en totes dues amb la màxima responsabilitat. Per mi la meva família és la millor cosa  que he fet mai. 

La meva filla i els fills són els millors del món, malgrat penseu que són els vostres. Us equivoqueu !. Direm que tenen alguns defectes imperceptibles (això ho dic en públic, en privat és una altra cosa). 

El que us dic certament és el molt que he après amb tots tres. La seva adolescència va ser difícil com totes i sort de la meva mare que em deia : això passarà és com un xarampió que desapareixerà. Jo no ho veia tan clar. Tot m’ho qüestionaven. Per què els havia ensenyat a ser crítics? Em van fer replantejar el meu feminisme, els punts que segons semblava jo tenia de racista, el meu conservadorisme, l’horari convencional de dinar cada dia, en fi, a cada proposta seva  jo em replantejava realment el meu paper de mare. Vaig avançar molt. I de grans són el suport més incondicional que tinc.

Després van venir més criatures, les netes i els nets que són la meva alegria. Aquestes criatures també són les millors del món, com us podeu imaginar. Quan els tinc amb mi riem i establim complicitats, ho visc  amb la tranquil·litat de que la seva mare i el seu pare en tenen tota la responsabilitat. Saludo a les meves nores. Són les millors!

I que us he de dir d’en Miquel i jo, una relació amb molts alts i baixos que anem trampejant en el temps. Hem aconseguit ser amics.

I acabaré amb una frase d’una dona  propera  en el temps i en l’ espai, és  la Mª Aurèlia Capmany de qui vaig adoptar el títol del seu llibre com quelcom personal :

Feliçment soc una dona. 

Rosa Mª Fernàndez Sansa